Amb mossèn Cinto a Estambul

 Fa gairebé un mes que explicava aquí que tenia ganes de llegir-me el Canigó de mossèn Cinto,  i que fins ara no m’havia animat a fer-ho per la mandra de ficar-me dins un argument tan llefiscosament romàntic, tot ple de fades i coses així.

Doncs ja ho he fet. Me l’he llegit a Estambul, a les estones que la Mercè anava visitant tot el que hi ha de visitable i jo em quedava reposant. De fet, no és el millor lloc, vista la poca simpatia de mossèn Cinto amb els musulmans i la manera com els destrossa al llarg de l’obra. Però el cas és que me l’he llegit. I, contra el que m’esperava, m’ha agradat molt.

L’argument és, com ja sabia, totalment impossible, d’un romàntic sobrepujat, ple de fades, de moros dolents, de valents cavallers cristians i de dames tirant a bledes. Però és que mossèn Cinto pot amb tot.  La força de les seves paraules i els seus versos, el desbordament de la seva imaginació, la capacitat de crear móns vius i que arriben a semblar reals, fa que el poema un se l’empassi amb un interès que comença al primer vers i no es perd en cap moment. Per llegir-lo s’ha de tenir una certa afició per la llengua i per la paraula, això sí. Però el cas és que m’ho vaig passar la mar de bé.  

I encara hi ha un altra motiu. Mossèn Cinto és una força de la naturalesa a l’hora d’escriure, però també ho és, i potser encara més, a l’hora de tenir el cap els llocs, els noms, els camins, les muntanyes, els pobles, les esglésies… Ho sap tot, ho recorda tot, i és capaç de descriure-ho tot. Realment, quin cervell, aquest home!

Doncs això, que m’ha agradat molt. I m’ha resultat també especialment interessant, mentre llegia, anar veient la ideologia que hi ha al darrere d’aquest poema. Sens dubte que és un dels que millor deixa veure el seu plantejament del món. Una Catalunya feta i volguda per Déu, plena de grans valors, diferent, molt convençuda de si mateixa, que necessita mirar cap a la religió catòlica per mantenir viva la seva ànima, que s’enfronta a enemics que no acaba de quedar clar quins són… És la ideologia que trobarà expressió teològica i política en personatges com Torras i Bages, i que jo crec que, amb les pertinents modificacions, té la seva última expressió en Jordi Pujol (en Artur Mas i companyia ja no: prou que es veu amb Eurovegas). És una ideologia realment potent, amb ideals. Amb poc futur també, em sembla. Però que, en tot cas, mereix atenció.

Estambul

 Ja hem tornat d’Estambul, el viatge més llunyà que hem fet amb la Mercè. Val la pena, indiscutiblement, tot i que jo l’he disfrutat menys que ella. A mi m’ha agradat, però no m’ha fascinat. Per dos motius, sobretot:

El primer, que la meva maquinària física està força deteriorada, i visitar un lloc amb dificultats per caminar i cansant-se amb facilitat, doncs no és la millor manera. Però per això volia fer aquest viatge ara, perquè més endavant no sé jo si els metges m’arreglaran o tot anirà anant pitjor. En resum, que jo he visitat un terç de les coses que ha visitat la Mercè.

I el segon motiu és una mica més sofisticat. I és que, realment, a mi m’agrada anar per llocs amb els quals sintonitzi culturalment, i em sento molt perdut en ambients gaire allunyats del meu. A mi m’agraden Itàlia, França i Espanya, i quan visito aquests llocs hi entro molt endins, però en canvi en altres bandes quedo força descol·locat. Cadascú funciona com funciona…

Però vaja, un cop dit això, voldria assenyalar els millors records que m’he endut d’aquella ciutat:

El primer, l’interior de Santa Sofia. La bellesa de l’edifici, les proporcions, els espais, la barreja de cultures… Per estar-s’hi estona i estona.

El segon, tot el que es veu des de dalt de la Torre Galata. L’esplèndid conjunt de Santa Siofia, la mesquita blava i el palau de Topkapi, tot rodejat d’arbres tots verds; el Bòsfor i l’estuari de la Banya d’Or; la ciutat tan immensa i puntejada de tants i tants minarets…

El tercer, la visió del ja esmentat conjunt de Santa Sofia, la mesquita blava i Topkapi, vistos des del vaixell que porta a les Illes del Príncep.

El quart, la passejada en vaixell pel Bòsfor, amb tanta explosió d’aigua i de verdor (i tantes magnífiques cases dels rics de la zona…).

El cinquè, la seu del patriarcat de Constantinoble, amb la seva catedral de Sant Jordi, senzilla però al mateix temps plena de bellesa i d’autenticitat religiosa.

El sisè, la missa en turc a l’església de Sant Antoni de Pàdua, i l’evocadora estàtua de Joan XXIII que hi ha a l’entrada, amb tots els records de la seva estada allà com a delegat pontifici.

I el setè, l’ambient festiu de les nits del Ramadà, que no vaig poder vaure gaire per les meves dificultats de mobilitat, però sí prou com per adornar-me de com la gent ho viu i ho disfruta amb moltes ganes.

I posats a fer enumeracions, ara en voldria fer encara una altra, aquesta de més tècnica i material. Sobre com ens va anar la logística de l’assumpte, assenyalaria el següent:

Primer. Estàvem en un hotel de tres estrelles que no tenia res a envejar als nostres hotels, i en un barri força popular on el carrer sempre era ple però no resultava gens incòmode. Ho dic perquè m’he atipat de llegir com les guies no parlen gaire bé ni dels hotels normalets ni dels barris populars, i m’he convençut que és, simplement, per fer propaganda perquè la gent vagi als hotels més bons i situats en barris més “chic”. Doncs no, no cal.

Segon. Des del nostre hotel estàvem molt ben comunicats amb els llocs bàsics gràcies al tramvia, i amb l’aeroport gràcies al metro. I aquests dos transports funcionen esplèndidament. En canvi, els autobusos són més complicats.

Tercer. Per menjar, al nostre barri hi havia uns quants restaurants populars, de menjar turc, que realment estaven molt bé i a molt bon preu.

Quart. L’únic problema, per a mi, d’aquests restaurants populars és que no tenen ni vi ni cervesa, que són les begudes que acostumo a fer servir en els àpats, ni tampoc aigua amb gas, que és per a mi el seu substitut habitual. I, a més, l’aigua sense gas la donen freda, i no la suporto (a mi m’agrada natural!). O sigui que m’he tirat al iogurt líquid, que aquí és molt popular. Com a compensació: a la taula sempre hi ha escuradents, que és un estri que utilitzo força i que fora d’Espanya no és gaire habitual.

I bé. Dit tot això, acabaré assenyalant que he tornat donant voltes al tema de l’Islam. Hauré de llegir més sobre la qüestó, perquè no veig gens clar quin futur tenen. Però com que la cosa em sembla complicada, si de cas ja en parlaré quan ho tingui més clar.

Els cristians de Síria

Feia tristesa, llegir ahir la conversa amb el bisbe catòlic d’Alep manifestant la seva por pel futur de les comunitats cristianes de Síria. Damasc, probablement, és la primera ciutat on es va crear una comunitat cristiana fora de Palestina. Només cal recordar la història que parla de l’expedició de Pau contra els cristians de Damasc, i sobretot la seva conversió i la seva incorporació a aquella comunitat. El cristianisme, abans d’iniciar l’expansió cap a Europa, es va consolidar on ara hi ha Síria, Iraq, Líban, Egipte. I aquelles comunitats van esdevenir molt sòlides, capaces d’aguantar tots els terrabastalls polítics d’aquells territoris, culminats amb la invasió musulmana. Van aguantar bé, i fins al dia d’avui havien aconseguit conviure amb la majoria musulmana dels seus països. A diferència del que va passar amb les florents comunitats del nord d’Àfrica, als actuals Tunis, Libia i Algèria, que amb l’arribada dels musulmans van desaparèixer. Diu que va ser perquè al nord d’Àfrica el cristianisme havia penetrat només en els sectors més romanitzats, i no en els sectors que mantenien les arrels més autòctones. I que, en desaparèixer la cultura romana, van desaparèixer també els cristians. En canvi, el cristianisme de Síria i dels altres països de la zona tenia arrels molt més profundes.

Doncs bé, el bisbe d’Alep diu que es tem que, quan caigui el règim d’Al-Assad, a ells els passi el mateix que quan va caure Saddam Husein a l’Iraq: que els cristians van ser assetjats per la majoria musulmana, i molts van haver d'optar per emigrar. I afegia que el problema és que amb aquest tipus de revolucions entren al país molts sectors de musulmans radicals estrangers, que no tenen ni idea dels segles de convivència cristiano-musulmana, i escalfen l’ambient fins que la cosa es fa insostenible.

No hi ha dubte que, amb aquesta situació, hi té força a veure el fet que el cristianisme és vist per molts com una mena de quinta columna dels odiats occidentals. I Occident ha fet prou mèrits per ser odiat en aquests territoris. Però també és molt cert que la radicalització de determinats sectors islàmics és un fet evident, i això fa impossible mantenir la “cultura laica” que gent com Saddam Husein i Al-Asad cultivaven per tenir el país pacificat. Més o menys com va passar a Iugolàvia, on grups ètnics que fins llavors convivien tranquil·lament van passar a odiar-se de la manera més brutal.

Estem en un món cada cop més esquinçat, i no sembla gens que ningú dels qui tenen poder tingui interès a actuar seriosament per recompondre les coses… 

Dels Jocs Olímpics a Eurovegas (o de com el pobre Cobi haurà d’acabar de crupier o de ballarí/ballarina de la dansa del ventre)

Aquests dies d’incendis a l’Empordà, d’interessants revelacions del cas Millet i Convergència, i de més interessants revelacions encara de la dedicació del personatge més antipàtic de Convergència (més que el Felip Puig, que ja és dir), l’Oriol Pujol, a aquest servei a la sobirania del país que s’anomena ITV, resulta que fa vint anys dels Jocs Olímpics.

Fa vint anys, un conjunt de bons governants van aconseguir oferir un projecte a Barcelona, a la seva àrea d’influència i a tot Catalunya, que tenia consistència, creava riquesa amb perdurabilitat i futur, i era capaç de potenciar la cohesió, l’autoestima i la il·lusió col·lectiva. Va ser una gran cosa. Prou que ho ha anat dient tothom aquests dies. Aquells governants van saber aprofitar el moment, no per fer qualsevol cosa, sinó per fer una cosa molt valuosa. També cal dir que van tenir sort: tot els va venir de cara. Però la sort cal saber buscar-la, i ells la van saber buscar. Van tenir la intel·ligència, l’habilitat i la intuïció necessàries per saber-la agafar i treure’n tot el suc.

I en canvi ara… quina tristesa! L’únic projecte d’una cetta envergadura que tenen els nostres governants és esperar que un mafiós nord-americà els vingui a col·locar, en el lloc on fa vint anys es vivia la il·lusió dels Jocs Olímpics, un projecte de destrucció de la dignitat, d’economia de baixos fons, de liquidació d’una de les àrees més valuoses de l’entorn metropolità… Els nostres governants no tenen ni intel·ligència, ni habilitat, ni intuïció. Els nostres governants marquen el nivell més baix dels governants que hem tingut a Catalunya en tota la història democràtica. I jo em pregunto: si els nostres governants creuen que Eurovegas és imprescindible per tirar el país endavant, tan imprescindible que justifica liquidar tot el què estan disposats a liquidar per fer content aquest tal Sheldon Adelson que tant deu disfrutar aquests dies veient-los patir, si resulta que aquest tal acaba dient-los que no, ¿què faran? ¿Se suïcidaran? No, no els ho desitjo. Però si no pensen suïcidar-se, si es veuen capaços de continuar tirant endavant el país, ¿per què estan disposats a liquidar tantes coses valuoses per tenir Eurovegas? Si podem tirar endavant sense això, ¿per què ho fan? ¿O potser haurem de pensar que aquí al darrere hi ha més negocis dels que d’entrada es dóna a entendre?

I per cert, que no em diguin els nostres governants que no només tenen el projecte d’Eurovegas, que tenen també el projecte del pacte fiscal i el concert econòmic. El pacte fiscal i el concert econòmic no és cap projecte. És una comèdia per poder empènyer una mica més el sentiment sobiranista i treure’n rèdits electorals. Perquè és molt clar que Catalunya no rep els fons i les inversions que seria just que rebés, i perquè és també molt clar que aquesta manera de funcionar per la qual el govern espanyol pot decidir pel seu compte que determinada cosa que la llei determina no la paga perquè no vol, és, a més d’il·legal, directament indecent. Però això no s’arregla com ells ho estan fent. Això que estan fent és, com he dit, una pura comèdia.

I acabo. Jo, a hores d’ara, hauria ser a Mataró a la Missa de les Santes. Però aquest any, per motius diversos, he acabat no anant-hi. Però en tot cas, felicitats als amics mataronins. Glòria a les Santes!

El Canigó

Finalment, França s’ha decidit a anomenat el Canigó pel seu nom. La ministra d'Ecologia, Desenvolupament sostenible i Energia, Delphine Batho, ha declarat que el nom oficial de la muntanya ja no serà a partir d’ara el nom afrancesat Canigou, sinó el nom català, el de veritat.

Jo crec que és una gran notícia. No, ja sé que això no ens traurà de la crisi, però això vol dir en el fons que França reconeix l’existència de la realitat catalana com una realitat valuosa per al país, i aquest fet és una gran cosa. I també és una gran cosa que la tasca per aconseguir el reconeixement l’hagin dirigida el Consell General dels Pirineus Orientals i la regió de Llenguadoc-Rosselló.

Aquí, aquesta operació de reconeixement ja es va dur a terme amb la instauració de la democràcia i amb la Constitució, encara que ara tot sembla empènyer cap enrere. Però això de França demostra que no necessàriament va enrere tot.

Muntanyes del Canigó, fresques sou i regalades... Per celebrar-ho, intentantaré fer una cosa a la qual mai no m’havia animat fins ara. No, no és pujar-hi. És llegir-me el “Canigó” de Mossèn Cinto. Jo m’havia llegit amb fruïció l’Atlàntida, però el Canigó sempre m’havia fet mandra, amb tantes fades amunt i avall. Però ara ho intentaré. A veure si me’n surto.

Des de dalt de Sant Ramon

La muntanya de Sant Ramon ha acompanyat des de sempre la història de Viladecans, cada un dels moments, cada un dels passos. Avui hi he pujat per mirar-me la ciutat des de dalt, i novament he constatat que la vista és impagable. Viladecans, una ciutat ara tan gran, vista des de dalt pren unes mesures properes, abastables, humanes. I és que apareix rodejada d’extensions molt àmplies que l’empetiteixen i la humanitzen. En primer terme, la muntanya mateixa, els arbres, els camins, els replecs de bosc i també de zones més pelades... I allà sota, la ciutat. I, després de la ciutat, les extensions encara més àmplies dels camps, la terra plana del delta que sembla que no s’acabi mai, i després el mar...

La muntanya de Sant Ramon no és pas una gran muntanya: és una muntanya més aviat baixa, que no arriba als 300 metres, però que situada aquí on és, permet una mirada àmplia cap a totes bandes, i una mirada en què sembla que tot sigui molt proper. Jo hi he pujat per mirar Viladecans, però un s’hi podria estar hores i hores identificant cada una de les ciutats, de les muntanyes, de les carreteres, dels trens... Sens dubte que tant el delta, com la resta de territori que des d’aquí es veu, no és precisament un paisatge bucòlic d’alta muntanya: és un territori travessat per tota mena d’intervencions humanes, algunes d’assenyades i altres de força irracionals. Però tot plegat, vist des d’aquí dalt, acaba semblant bonic.

La muntanya de Sant Ramon, que fa de partió entre els municips de Sant Boi, Viladecans i Sant Climent, ha estat anomenada de diverses maneres al llarg de la història. El nom més antic és el de Montbaig, que és un nom molt atractiu. També ha estat anomenat puig de Golbes (amb diferents formes: de les Golbes, d’en Golbes, d’en Gualbes...). Igualment ha rebut el nom de la Fita, per la seva funció de punt de referència en tot aquest entorn. Però a partir de la construcció de l’ermita en el seu cim, la muntanya es va conèixer primer com Sant Ramon de Golbes, i després, simplement, com muntanya de Sant Ramon. I així és com nosaltres l’anomenem.

L’ermita, que està situada en terreny del municipi de Sant Boi, fou construïda entre els anys 1884 i 1887 per Josep Estruch en honor dels seus pares Ramon Estruch i Eulàlia Cumella. I és per aquesta vinculació santboiana que els aplecs a l’ermita amb motiu de la festa del sant, iniciats a principis del segle XX, van ser organitzats des de Sant Boi, amb participació més o menys intensa de les altres dues poblacions, segon les èpoques. Actualment aquest aplec anual continua encara ben viu, i se celebra el cap de setmana anterior o posterior a la festa del sant, que és el 31 d’agost.

La muntanya, encara que ara no ho sembli, porta a sobre una àmplia història d’ús agrícola. Els cirerers a les parts més baixes, que encara en part continuen, anaven acompanyats, fins al segle XIX, per la vinya, que s’enfilava muntanya amunt en feixes sostingudes mitjançant marges construïts amb llicorella o, com diem aquí, niconella. La vinya, però, va desaparèixer a la segona meitat del segle XIX a causa de la plaga de la fil·loxera, però encara ara, si passegem per la muntanya, podem anar trobant aquests marges, que ens fan adonar un cop més de l’esforç que ha comportat al llarg de la història convertir aquestes terres en productives i habitables.

Ara, doncs, la muntanya ja no és bàsicament terreny de conreu, sinó que s’hi ha anat regenerant la vegetació mediterrània, sobretot de pi i de vegetació baixa, que ve sempre acompanyada d’una fauna molt típica d’aquesta mena de llocs, i en la qual potser podríem considerar les sargantanes, tan poqueta cosa però amb tanta capacitat de supervivència, com els animals més visibles i emblemàtics. El problema, però, és que aquest és un lloc de forta presència humana, i això sempre comporta molts riscos, el principal dels quals és sens dubte el dels incendis.

I encara quedaria una altra història per explicar. I és que, si ens passegen per la muntaya en la zona de frontera entre Viladecans i Sant Climent, ens podrem trobar amb tot un conjunt de fites de pedra, grans, clavades a terra, que marquen la separació entre els dos municipis. A les fites només hi posa “Vila-de-cans”, i no Sant Climent, cosa que vol dir que van ser els viladecanencs els que van posar-les, potser amb motiu d’algun litigi, o potser simplement perquè en van tenir ganes. Alguna d’aquestes fites, que van quedar a la vista arran de l’incendi de l’estiu de 2010, ha estat destrossada. I és que la insensatesa humana a vegades pot no tenir límits.

Cal Menut

Acabo d’escriure, per al llibre sobre llocs i històries de Viladecans de què vaig parlar aquí fa poc més d’un mes, la part dedicada a la masia de Cal Menut, i aquí en transcric una part.

Agafem la carretera de Sant Climent i, en arribar al final de les cases de la banda esquerra, entre el carrer del massís de Montserrat i el carrer de Ferrer i Guàrdia, en una vorera que és prou ampla com perquè hi capiguessin alguns bancs, se’ns ofereix un lloc esplènid per seure i mirar. Jo, fa pocs dies, una tarda, quan el sol ja començava a baixar, vaig agafar una cadira plegable de casa i me n’hi vaig anar. I allà al davant, com un dels gran símbols viladecanencs, hi tenia Cal Menut. A hores d’ara Cal Menut és més una façana que cap altra cosa, però una façana, almenys per a mi, tremendament atractiva. Amb la seva teulada amb dues vessants asimètriques, amb les arcades del pis de dalt també asimètriques, amb cinc d’iguals que van seguides començant per la dreta, totes obertes llevat de l’última que està tapada, després un espai sense arcades i després una de més petita a l’esquerra, reconvertida en finestra... La gràcia seria poder veure la casa de prop, amb les portalades tan peculiars, i els corrons, i l’espai de l’aqüeducte ara destruït, i tantes altres edificacions mig ensorrades o ensorrades del tot. I a dins, amb la llar de foc i el seu escó, i la premsa de vi, i el forn de pa, i l’escala que baixava fins al pou. Però tot i així, la imatge d’aquesta façana continua pagant la pena passar-se estona mirant-se-la.

I més enllà de la façana, tot l’entorn que la realça. En primer terme, la ginesta encara florida a principis de juliol, i les canyes i tota l’altra vegetació de riera. I, seguint la carretera enllà, un camp de cirerers que recorda el que havia estat el cultiu d’aquesta zona des dels anys 20 del segle passat. Darrere, la riera de Sant Climent que s’ínsinua encara que no es veu. I després, començant la muntanya de Sant Ramon, el bosc de pins encara tupit i després, enfilant-se cap amunt, la gran extensió de vegetació baixa que, segur, espera el moment en què pugui ser també bosc. I entremig de tota aquesta bellesa, les torres i els fils elèctrics que, tot i la nosa que fan, i per molt que semblen entestats a espatllar la bellesa del conjunt, un acaba no veient-los. Sens dubte, aquest és un lloc per seure i mirar. A veure quan hi tindrem uns bancs per poder-ho fer còmodament.

I per acabar la mirada, ens n’anem cap a l’avinguda de la Fraternitat (que és la continuació de l’avinguda de la Roureda a l’altra banda de la carretera de Sant Climent) i ens aturem sobre el pont de la riera. Des d’allà podem veure la paret de llevant de la masia, amb un parell més d’arcades i un parell de finestres, i podem descobrir, al final, una lona blava que ens fa adonar de la situació en què ara es troba l’interior de la casa: la lona tapa l’esvoranc que no fa gaire les ventades i les pluges van fer a la teulada, i que va ensorrar la part de la llar de foc... La pàgina web “Pobles de Catalunya” descriu l’estat de l’edifici amb poquíssimes paraules: “El seu estat actual és deplorable”. Sens dubte, no en calen pas més.

Fent ara una mica d’història, podem dir que en aquest lloc, conegut com la Verdera, ja hi ha notícia d’una masia a finals del segle XIII, i que des de principis del segle XIX la masia passà a mans de la família Sala i després dels seus descendents, als Amat. I es diu que el nom de Cal Menut ve d’un dels propietaris que era conegut així. Tanmateix, Paquita Térmens, que va viure a la masia com a arrendatària durant 76 anys, explicava, en una entrevista feta l’any 2009 i publicada al Viladecans Punt de Trobada, una història del nom molt més romàntica o, si voleu, èpica: “A mi l’àvia de la casa que hi havia allà al costat sempre m’havia dit que venia de que les minyones que hi havia allà, en el temps de la guerra dels francesos, per portar recados a la Font del Ferro, que eren família amb els amos d’aquí, els Amat, hi feien anar un vailet que tenien. I així la casa va ser anomenada la casa del vailet, del menut. Així m’ho havien explicat”.

A l’entrevista queda clara també la tristesa de la Paquita Térmens per com s’ha anat degradant la finca fins arribar a la situació actual. I certament, Cal Menut, que gosaria dir que és la construcció pagesa més emblemàtica de la ciutat, produeix tristesa. Era una de les nostres joies, i l’hem deixada perdre. O potser no. De fet, la masia continua existint. I, en el moment actual, encara, si es volgués, podríem recuperar-la en una part molt important. Però això sí, caldria una voluntat molt decidida. Jo voldria dir que encara espero, i confio, en aquesta possibilitat de recuperació. Caldrà, això sí, que els que poden fer-ho realitat s’ho creguin i ho facin. Viladecans s’ho mereix.

El meu model no és Tòquio, ni Ciutat de Mèxic, ni Shangai

 M’han explicat que avui el Quim Monzó, tan lúcid com sempre, s’en fot a La Vanguàrdia dels que protestem pel disbarat d’Eurovegas amb el brillant argument que també es va protestar pel casino de Sant Pere de Ribes i després no ha passat res. No l’he volgut llegir, l’article, perquè no m’agrada llegir coses insensates. Però sí que tinc ganes d’explicar com veig jo aquest aspecte de la història.

Estic totalment d’acord amb el Quim Monzó que, si es fa Eurovegas, la vida continuarà i els habitants del Delta ens adaptarem a la nova realitat. Només faltaria. No ens suicidarem. I mirarem de continuar salvant les coses que ens estimem, mirant que no desapareguin totes. Però tot i així, construir Eurovegas és un immens disbarat, i una irresponsabilitat que pesarà sobre l’ànima de l’Artur Mas, l’Andreu Mas Colell, el Francesc Xavier Mena, el Lluís Recorder, i companyia, tota la seva vida. A alguns, com el Xavier Mena, suposo que tant els fa: quan algú és capaç de fer circular la idea que els pobres són uns previsibles estafadors, vol dir que no té ànima. Però als altres, que sí que en deuen tenir, els pesarà. I tant que els pesarà.

Perquè construir Eurovegas vol dir renegar del model Barcelona, i del model Catalunya, i apostar pel model Tòquio, el model Ciutat de Mèxic, el model Shangai. No passarà res si omplim d’edificacions tota la plana de Barcelona, i tot el Maresme, i tot Collcerola, i la muntanya de Sant Ramon, i el castell de l’Eramprunyà, i el Garraf… No, no passarà res. La gent continuarem vivint. Però haurem destruït una joia. Una de les millors joies de Catalunya. La joia del model Barcelona, que permet tenir dins una conurbació de mesures raonables, unes zones agrícoles que, malgrat totes les dificultats, continuen essent esplèndides. Jo crec que aquesta joia és única al món. I que el que caldria fer seria abocar-hi tots els esforços per mantenir-la viva. De veritat: ¿tan desesperats estan els nostres governants, i tan incapaços es veuen de tirar el país endavant, que l’única cosa que  se’ls acut és destruir de manera  irreversible una de les millors joies que tenim?

Jo proposo una solució. I és que el senyor Artur Mas dimiteixi, vista la seva incapacitat per tirar el país endavant, i que convoqui noves eleccions. I que Convergència recuperi com a cap de llista el Jordi Pujol, que ja ha dit en privat unes quantes vegades que això d’Eurovegas no li agrada gens. Convergència tornarà a guanyar les eleccions, però Eurovegas fugirà de les nostres nits d’insomni.

Cuereta

Un dia d’aquests em vaig despertar a mitjanit amb una paraula dins el cervell: “cuereta”. Em vaig adormir i em vaig tornar a despertar al cap d’una estona, i continuava tenint a dins la mateixa paraula. Al matí, quan va sonar el despertador, la paraula continuava allà. I vaig recordar que era una mena de nom carinyós que de petit em deia la meva mare, o potser la meva àvia.

Li vaig preguntar al meu germà Jaume, que també està al cas d’aquesta mena de coses, i em va dir que ell no recordava que de petit li diguessin una cosa així. Vaig mirar al diccionari, i vaig veure que la cuereta és un ocell amb la cua molt llarga i que la mou molt. I remenant més, vaig trobar que també s’utilitzava a vegades per referir-se a algú que es movia molt o que volia cridar l’atenció dels altres.

En resum, que la paraula, en aquest sentit figurat, deu equivaldre una mica a “belluguet”. No sé si algun lector d’aquest bloc s’havia sentit mai dir “cuereta” de petit. Si hi hagués algú, l’hi agrairia que m’ho fes saber. Però en tot cas, estic encantat d’haver recordat i recuperat aquesta paraula. 

El bisbe de Sant Feliu, contra Eurovegas

El bisbat de Sant Feliu de Llobregat, amb el títol d’ “Interrogants sobre Eurovegas”, ha fet públic un comunicat firmat pel bisbe, en què es posiciona en contra del projecte d’Eurovegas. Aquesta és la part final de l’escrit. Si el voleu llegir sencer, el trobareu a la web del bisbat de Sant Feliu.

(...) Però l’objecció més greu que posem a aquest projecte és el preu humà que exigeix per a obtenir un hipotètic benefici econòmic. El preu humà, la pèrdua de qualitat humana que suposaria, seria real i profunda, encara que romangui amagada al costat del miratge d’un possible benefici. En l’àmbit estrictament social, la implantació d’aquest projecte, segons hem estat informats, demanaria l’exempció de moltes obligacions tributàries i legals, que, un cop concedida, suposaria un greuge important per al bé comú i per a altres iniciatives empresarials. Però el més preocupant és la repercussió en l’àmbit de la cultura, la convivència, l’estil de vida o l’educació... El conjunt d’elements que envolten aquest tipus de negoci amb una tal magnitud, de fet, determinen tot un món, un estil de vida, que podem qualificar de “degradant” per a la persona humana. Els diners fàcils, la manca d’escrúpols, els abusos de tot tipus, el consum i la disbauxa sense fre, acaben oferint un terreny abonat per a tota mena d’agressions a la dignitat de les persones i, fins i tot, de malalties, amb greus repercussions socials, com ara, ludopaties, drogoaddiccions, dependències, depressions... En aquest sentit, el discerniment que fa la moral catòlica sobre el joc d’atzar no significa una valoració indiscriminada del mateix, sinó que, segons llegim al Catecisme de l’Església Catòlica, afirmem que el joc moralment acceptable té uns límits, és a dir, els límits que estableix el perjudici seriós per a la subsistència pròpia o aliena, l’addicció, l’abús, la servitud, la injustícia... (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, n. 2413). Considerem a més aquí no tant sols el joc en sí, sinó sobre tot l’ambient que de fet l’envolta.

Hi ha una altra raó, que no deixa de ser també de caire moral, i que presenta un seriós interrogant a la iniciativa “Eurovegas”. És el conjunt de perjudicis que ocasionaria a l’ecologia del terreny on es pretén construir. L’ocupació directa de 800 hectàrees, més els espais que previsiblement s’ocuparien al seu voltant, amb aquest tipus d’edificis, les infraestructures urbanes i els accessos corresponents, produiria un greu impacte en l’equilibri ecològic i natural de la zona. El Baix Llobregat, amb el seu Parc Agrari, les zones humides, els aqüífers, el delta del Llobregat, té un alt valor natural i una riquesa que demana protecció, com de fet ja s’ha establert en gran part per llei. Si aquesta iniciativa anés endavant es produiria una ferida irreparable en aquest territori.

En conclusió, amb la limitació de la manca de coneixement de molts detalls d’aquest projecte, considerant objectivament els seus possibles beneficis i, alhora, els perjudicis, sobre tot de caire moral i social, que pot portar, veiem que aquests tenen més pes, donada la seva gravetat i els efectes que a llarg termini es produirien. Convé no deixar-nos enlluernar per resplendors que acaben sent miratges buits.

Manifestem però, la nostra confiança que els agents socials responsables tinguin presents els importants riscos d’aquesta iniciativa, que en tot cas mirin d’apaivagar els seus efectes i, sobre tot, que promoguin alternatives de desenvolupament econòmic veritablement productives, de progrés i de justícia social.

Agustí Cortés Soriano

Bisbe de Sant Feliu de Llobregat

Programes socials… però a Catalunya!

Sí senyor. Com molt bé diu Plataforma per Catalunya: Primer els de casa! És el que ens transmet, no sé si subliminalment o de manera descaradament directa, l’anunci de les loteries de la Generalitat. ¿Us hi heu fixat? Diu així: “Loteria de Catalunya destina tots els beneficis a programes socials a Catalunya”. Per convèncer la gent que posi diners en aquesta cosa tan benèfica com és la loteria, se’ls diu que els beneficis van a “programes socials”, que vés a saber què vol dir però que sona bé. Però alhora, s’aclareix que si un juga a la loteria no farà arribar ni un euro als que no són dels nostres. Aquí, només ajudem els de casa. Sí senyor. Catalunya és un gran país. I la Generalitat creu que és bo estimular aquest sentiment de pensar només en els nostres. La Generalitat de Convergència, en la mateixa línia que Plataforma per Catalunya. Amb il·lusió, això sí.

Escarxofes

“No em toqueu l’escarxofa”. Això deia una pancarta de l’acte que es va fer dissabte al Parc de la Marina de Viladecans contra el disbarat d’Eurovegas. Molt ben trobat, molt divertit. Però el problema és que no ho deia ben bé així. Deia: “No em toqueu la carxofa”.

I cada cop que vaig aquesta transmutació lingüística penso que no entenc el perquè. Aquí, des de sempre, d’aquesta magnífica hortalissa n’hem dit escarxofa. I de la planta d’on surt, escarxofera. Però, ja dic, no sé per què, a l’hora d’escriure-ho, molts escriuen “carxofa” i “carxofera”. Com si els semblés que aquesta paraula que hem dit sempre fos una paraula inculta, una paraula que hem d’amagar.

I no senyor. Escarxofa és una paraula catalana perfectament correcta, i escarxofera també. I totes dues estan al diccionari. O sigui que a veure si ens animem a estimar més la nostra manera de parlar.  Si defensem el nostre patrimoni, defensem-lo tot. Viladecanencs i viladecanenques, santboians i santboianes, pratencs i pratenques: sense por, diguem-ne escarxofes, i escriguem també escarxofes!

Un esplèndid cap de setmana a la Torre Modolell

Ja ho vaig explicar fa dies, que aquest cap de setmana el passaríem dedicats a fer campanya per la rehabilitació de la Torre Modolell, un palau modernista que és la seu de l’Ajuntament i que la deixadesa col·lectiva ha permès que es deteriorés de manera lamentable. El govern municipal ens va deixar fer una exposició en un del espais del palau que més bellesa tenen i que sempre està tancat, i això ha permès donar-li valor, i el dissabte a la tarda vam fer un acte públic al jardí del palau, que és el jardí públic més poc cuidat que tenim a Viladecans, i va ser també tot un èxit. Realment, no puc entendre com és possible que els nostres socialistes s’ho estimin tan poc, això. Suposo que perquè només els agraden les coses modernes que fan ells, i no consideren de gaire interès que Viladecans conservi els pocs signes d’identitat històrica que li queden. No ho sé. Però estic satisfet. I espero que tot plegat serveixi d’alguna cosa.

Quatre records del pare Andreu Marquès

El pare Andreu Marquès queda per a mi com una d’aquelles persones que traspuen saviesa, humanitat, capacitat d’entendre la realitat, amor per una Església renovada. Ha mort en aquest any del cinquantenari de la inauguració del Concili. L’Andreu Marquès era, sens dubte, un home del Concili, un fill del Concili.

Jo me’l sentia molt proper, encara que, com que això de la filosofia no ha estat mai la meva afició, aquesta proximitat no era gens acadèmica. I em sembla que a ell jo també li resultava proper, encara que havíem parlat ben poques vegades.

En recullo, com a petit homenatge, quatre records:

1. Fa molts anys, quan el tenia de professor a la facultat de Teologia, ens va deixar anar un dia a classe una cosa que no puc recordar quina relació podia tenir amb la seva assignatura. Concretament, ens va dir que el ritu de ficar el ciri pasqual dins l’aigua a la Vetlla Pasqual era un evident símbol sexual: Jesucrist ressuscitat que fecunda l’Església, o la humanitat, com es vulgui. Des d’aquell dia, aquest ritu em sembla una de les millors troballes de la litúrgia catòlica.

2. Una vegada que passava uns dies a Montserrat, me’l vaig trobar passejant pel jardí del Monestir. Ens vam aturar a xerrar, i em va dir que li feia patir el futur de Montserrat, que hi havia moltes coses a fer i poca gent per fer-les… Però tot i així, no semblava que aquest patir pel futur li fes perdre gaire el son. Traspuava serenitat, l’Andreu Marquès.

3. Quan dirigia “Qüestions de vida cristiana” havien de fer un número sobre els sagraments i em va demanar un article. Feia poc que havíem celebrat la Unció dels Malalts de la Magda Homar, una amiga que va morir de càncer als 51 anys, i vaig partir d’aquella experiència per fer l’article. Quan l’hi vaig enviar, em va contestar lloant-me’l per dues coses: una, per l’estil, perquè la teologia narrativa sempre fa de més bon pair que la teologia més abstracta; i l’altra, perquè jo no acabava reduint els sagraments a símbols externs, com feien molts teòlegs, sinó que m’havia atrevit a intentar explicar la força pròpia que els sagraments portaven dins. Em vaig sentit molt afalagat.

4. L’última vegada que el vaig veure em va costar de reconèixer-lo i va haver de ser ell qui em cridés. I és que ell, un home sempre tan ben posat, estava fent el camí dels Degotalls a marxa ràpida, amb una samarreta blanca i tot suat… Em va dir que “com que els metges m’han dit que he de fer això, doncs ho faig”.

En resum, una gran persona. Que al cel ens puguem veure.

Les cases del carrer de la Muntanya

Estic preparant un llibre que es dirà, suposo, “Viladecans, els llocs i les històries”. Si tot va bé, espero que el puguem presentar el proper novembre. Pel títol ja es pot imaginar de què va la cosa. I com que em fa il·lusió compartir el que vaig recollint i hi vaig escrivint, n’aniré publicant alguns trossos, una mica reescrits perquè els puguin entendre els que no són de Viladecans. I començo pel carrer on vaig néixer, el carrer de la Muntanya.

Llavors Viladecans tenia uns 4.500 habitants i ara en té uns 65.000, però la casa on vaig néixer, al número 41, continua allà. És una casa pagesa, d’un solar, construïda per Josep Deu Busquets l’any 1890 en una finca que havia comprat dos anys abans, i que va adquirir com a vivenda Roc Balletbò, un dels meus besavis. Per això la casa va ser coneguda com Cal Roquet. Després, va ser coneguda com Ca la Merceneta, pel nom de la filla de Roc Balletbò i àvia meva, Mercè Balletbò.  I també va ser coneguda en algun moment com Cal Vicenç del Mataporcs, perquè el pare de Vicenç Vendrell, espòs de Mercè Balletbò, era un dels que, quan s’esqueia, s’encarregava de matar els porcs que pagesos i botiguers portaven a l’escorxador.

Totes les cases del primer tram del carrer de la Muntanya, és a dir, del que va des del carrer de Sant Joan fins al carrer de la Mare de Déu de Sales, són més o menys d’aquesta època, de finals del segle XIX. Almenys les de la banda de ponent, que a la banda de llevant l’edificació era diferent, marcada sobretot per la masia de Cal Borrull, actualment desapareguda, i totes les terres que l’evoltaven.

Les cases de la banda de ponent del carrer de la Muntanya, doncs, eren la majoria cases pageses. Tenien un, dos o tres solars, segons la potència econòmica dels qui hi vivien: per exemple, les dels números 41 i 43 són d’un solar, les dels números 37 i 39 són de dos solars, i la del número 45 de tres solars. Precisament aquest tros, del número 37 fins al 57, és el que millor conserva el perfil que tenia aquest carrer quan es va construir.

Les cases tenien, al darrera de la vivenda, una àmplia eixida, on s’hi tenia l’estable, els galliners i les gàbies dels conills, la cort dels porcs... També s’hi guardaven els estris del camp, i, al final, s’acabava amb un porxo i un barri per on sortien els carros per anar a treballar. (Informació lingüística: un barri, a més de voler dir una agrupació de cases, vol dir també la portalada gran que tanca una eixida o la part exterior d’una casa). L’actual carrer del Pare Artigas, aleshores no urbanitzat, era el camí per on passaven els carros de les cases tant del carrer de la Muntanya com del carrer del Sol.

Les cases tenien totes un nom. I val la pena recordar-los. Algunes de les cases han estat enderrocades i construïdes de nou. Però els noms es mantenen. O sigui que li he demanat a la Montserrat Formosa, la Montserrat de Cal Banato, que m’acompanyi en un recorregut pel carrer, per recordar els noms. I mentre caminem, es lamenta que abans, quan pujaves per aquest carrer, tenies al fons l’agradable perspectiva de la masia de Cal Ginestar, actualment tapada pels blocs de pisos de l’avinguda del Molí. Amb la Montserrat, doncs, recollim els noms de les cases:

Números 1, 3 i 5: Cal Falet

Números 7 i 9: Can Bruguera

Número 11: Cal Castells

Número 13: Ca l’Escuder

Número 15: Cal Pastoret

Números 17 i 19: Cal Nofre

Número 25: Cal Pocapina

Número 27: Cal Feixinaire

Número 29: casa dels masovers del senyor Deu

Número 31, 33 i 35: Torre del senyor Deu (el mateix que va fer la casa del número 41)

Número 37: Cal Banato

Número 39: Cal Dimoni i, després, Cal Nofre

Número 41: Cal Roquet i, després, Ca la Merceneta

Número 43: Cal Querc

Número 45: Cal Sorolla

Número 47: Cal Figuerons

Número 49: Cal Llaurador

Número 51: Cal Maurici del Groc

Número 53: Cal Cintet

Número 55: Cal Calic

Número 57: Cal Galtagròs

Número 59 en amunt: Torre del senyor Deu (un altre membre de la família Deu).

Aquests són els noms de la banda de ponent. Ja he dit que la banda de llevant es va edificar de manera més irregular, però tot i així també podem recollir-ne alguns noms:

Números 4, 5 i 6: Ca l’Emparó

Número 16 en endavant: aquí hi havia la tercera de les cases conegudes com a torre del senyor Deu, construïdes per tres membres de la mateixa família en aquest mateix carrer.

Número 32: Cal Xim-Xim; abans aquesta casa i tota l’actual plaça de Salvador Espriu eren els terrenys de la masia de Cal Borrull, que va passar a dir-se després Cal Xim-Xim.

Números 34 i 36: Cal Faura

Número 40: Cal Mirastels. 

Sonen bé, tots aquests noms. Són la nostra història, i un bon record de la nostra vida pagesa. L’altre dia alguns parlàvem que estaria bé, perquè no es perdin, posar una placa a cada casa amb el nom respectiu. A veure si ho fem.