El llibre ja està fent l'últim bull

El llibre del qual he parlat aquí algunes vegades, ja s’està acabant de coure. Ahir en vam fer ja una primera impressió, amb el text i les fotos posades, i ara toca corregir-lo, repassar-lo… Un munt de feina, encara. En principi apareixerà la segona quinzena de novembre, i en farem la presentació el divendres 30 de novembre al Centre Cultural Sant Joan.

A mi em sembla que queda molt bé, o en tot cas jo n’estic molt satisfet. Es titula “Viladecans, els llocs i les històries”, i vol ser un itinerari pels llocs més dignes de ser visitats de Viladecans, recordant-ne la història antiga i la més moderna, i trobant el gust a mirar de prop aquesta ciutat que tan sovint la gent ha pensat que no tenia res valuós per admirar. I quan dic la gent vull dir tant els de fora com els viladecanencs mateixos. I sí, sí que té coses per admirar. Només cal saber aturar-s’hi…

Perquè us en feu una idea, aquí us poso els capítols:

Per visitar Viladecans

1. Els camps i les meravelles de l’enginyeria pagesa

2. L’ermita de Sales, el lloc més antic

3. La Torre Modolell, la senyora Modolell, l’herència Modolell

4. La Torre del Baró, el castell dels senyors de Viladecans

5. La Torre Roja i la Quadra Burgesa

6. El circuit del Centre Històric

7. Can Bruguera, la maçoneria, i unes sorprenents casetes als camps

8. Cap a ponent: el Camí de les Canals, l’ermita de Sant Llorenç i el cau del Mamut

9. Cap a ponent: el carrer Major, la Carretera Vella i el Poblat Roca

10. Del barri de Sales a la Montserratina

11. El mar més a prop

12. Sant Ramon i, al peu, Cal Menut

Com a resum: Els vint-i-cinc llocs necessaris

Bibliografia

Espanyolitzar

Òbviament, el ministre Wert és un insensat. Com insensat és el president del govern que ni el destitueix ni el desautoritza.

Però, un cop dit això, també cal dir que, ben pensat, la idea d’espanyolitzar els nens i nenes catalans no és gens dolenta. I que seria molt bona cosa espanyolitzar no només els nens i nenes catalans, sinó també els asturians, els andalusos, els madrilenys, els riojans… I, ja posats a fer, també els adults. No estaria gens malament.

No estaria gens malament començar ja a fer allò que cap dels dos grans partits espanyols, el PSOE i el PP, han volgut fer en tots aquests anys de democràcia. És a dir, explicar i fer pedagogia del fet que Espanya està formada per diverses nacions, i que s’hi parlen diverses llengües, i que totes són igualment espanyoles, i que l’Estat les ha de protegir i potenciar totes… I que aquesta plurinacionalitat és un bé i una riquesa i no un mal… I explicar que l’Espanya uniforme no existeix… En fi, tot això.

I dintre aquesta espanyolització és podrien fer alguns signes interessants. Per exemple, que a TVE les declaracions dels polítics o dels futbolistes o de qui fos, si la seva llengua pròpia no és la castellana, es donessin en la seva llengua subtitulant-les, i no se’ls demanés que repetissin en castellà allò que abans han dit en català, basc o gallec, ni se’ls tapés la veu dient en castellà allò que ells estan dient en la seva llengua. O que es potenciés l’estudi de les llengües diguem-ne perifèriques a totes les universitats espanyoles. O que a la Puerta del Sol hi hagués banderoles de benvinguda en les diverses llengues que es parlen a Espanya, amb algun text literari de cada una…

Posats a fer, també estaria bé explicar, dintre aquesta espanyolització, que, si bé la Constitució tal com ara està no permet la secessió d’una part del territori, a la Constitució mateixa hi ha un article que explica els mecanismes per canviar-la i poder preveure-hi què cal fer perquè un territori, si hi vol, pugui constituir un estat independent.

En fi, que no estaria gens malament espanyolitzar Espanya.

Malala i Joan XXIII

Els dos noms de la setmana. Dos esplèndids estímuls, guies, esperances.

Fa cinquanta anys, l’11 d’octubre de 1962, Joan XXIII inaugurava el Concili Vaticà II. Mai no sabrem què n’esperava ell exactament d’aquella convocatòria. Però el que segur que volia era fer entrar aire nou a l’Església, posar-la al dia, fer-ne una font fresca per als assedegats. El Concili en si va ser una meravella, una empenta de renovació insòlita, poc imaginable en una societat tan sòlidament constituïda com era i és l’Església. No sé jo si hi ha hagut mai cap altra societat potent que s’hagi volgut autorenovar així. Després, és cert, les coses han anat com han anat. Però l’empenta continua existint, i per a molts ens continua sent un decisiu punt de referència.

I ara, aquests dies, la paquistanesa Malala ha esdevingut també un punt de referència. Una noia de 14 anys, lluitadora pel dret a l’educació de les noies, en una societat assetjada per la insensatesa del fanatisme. La van tirotejar i ara es debat entre la vida i la mort. Tant de bo visqui i pugui continuar sent una guia per a tothom qui treballa per un món digne, d’homes i dones lliures i amb l’esperit obert i il·lusionat. I si mor, caldrà no oblidar-la.

Malala i Joan XXIII, una dona i un home que són símbols d’humanitat, símbols de Déu.

¿Independència? Jo ho veig diferent...

Es fa difícil, ara, dir que no ets independentista. La sensació ara és que tothom ho és. I que els qui no ho són prefereixen no dir-ho. Sembla que sigui una obvietat, que qualsevol català que s’estimi el seu país ha de voler la independència. Una suma de factors sentimentals, polítics, culturals i econòmics empenyen en aquesta direcció, amb la inestimable ajuda de les inacabables ximpleries amb què ens obsequien des de Madrid (sí, que quedi clar: estic a favor de la immersió lingüística de totes totes, i el ministre Wert em sembla un impresentable; i que quedi també clar: em sembla immoral que els accessos al port que havia de fer Foment estiguin aturats, amb el gravíssim perjudici que això significa no només per a l’economia catalana sinó també per a l’espanyola). Afegint-hi, és clar, a tot això, la impressionant literatura èpica que es genera des d’aquí.

Jo, amb tot el que he viscut i visc, i amb els sentiments que experimento, i amb la reflexió política, cultural i econòmica que puc fer, arribo a la conclusió que no surten els comptes. Que tot sumat, la independència no és una bona idea. Ja em perdonareu, ja sé que no és això el que ara es porta, però continuo apuntant-me a lluitar per construir una Espanya diferent. Crec que, per complicat que sigui, és més útil que la lluita independentista.

Veig que, afortunadament, va sortint gent que intenta dir coses semblants a això que un servidor acabo de dir. A mi m’agradaria que es poguessin fer debats sobre aquest tema, sense gaire èpica i amb molta reflexió sobre la taula, tant a nivell polític, com cultural, com econòmic, com també sentimental. Però no sé si això és possible, i menys en aquesta època electoral. Però crec que ens aniria molt bé. No ho sé, potser després de les eleccions es podria intentar...

I una última cosa. Durant l’última Eurocopa, vaig anar pel barri de la Montserratina de Viladecans diverses vegades, un barri d’emigració dels anys 60 i 70, i els balcons eren plens de banderes espanyoles. En aquest suposat procés cap a la independència, això, ¿com es gestionaria?

Un criteri davant l’actual crisi econòmica

 Avui, a missa, ens han llegit a la segona lectura un fragment de la carta de sant Jaume que crec que hauria de ser, per als cristians, un important criteri a l’hora de valorar l’actual crisi econòmica. Llàstima que hi hagi cristians situats a determinats llocs que semblin desconèixer absolutament aquesta pàgina del Nou Testament. Aquí la transcric:

“Ara us parlo a vosaltres, els qui sou rics. Ploreu desconsoladament per les desgràcies que us cauran al damunt. Les vostres riqueses s’han podrit, s’han arnat els vostres vestits, s’han rovellat el vostre or i la vostra plata, i el seu rovell serà el vostre acusador i us devorarà les carns. Heu amuntegat riqueses precisament aquests dies, que són els darrers. El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres, i el clam dels segadors ha arribat a les orelles del Senyor de l’univers.. Heu viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers, us heu engreixat com el bestiar, ara que és el dia de la matança…”

Molt enfarinada véns...

Per compensar la cançó de mossèn Cinto i mossèn Romeu que vaig penjar l’altre dia, avui en transcric una altra que m’ha vingut al cap, i que, tot i que és prou coneguda, segur que fa de bon tornar a recordar.. És de l’il·lustre escriptor, pintor, músic, i un munt de coses més, a més d’anticlerical i federalista, Apeles Mestres (ell es negava a escriure Apel·les, com mana la normativa). A alguns llocs, tanmateix, presenten aquesta cançó com a “cançó popular catalana”, cosa que, en el fons, no deixa de ser un honor per a l’autor... Per cert, que el pobre Apeles Mestres va tenir la mala sort de morir-se, de mort natural, el 19 de juliol de 1936, de manera que cap diari va portar la notícia, que prou d’altres notícies tenien...

La cançó, que se'n fot de les cançons tan típiques de jovenívoles i formoses pastoretes, és picant amb molta gràcia, magníficament construïda, delicada i tot... sí, també una petita joia, com la de mossèn Cinto. Apa, aquí la teniu.

La fadrina va a la font
a buscar un cantiret d'aigua,
refilant com un ocell
i saltant com una daina.
Tralaralà, larala, laralà la
Tralaralà, larala, laralà la.

En passar prop del molí
troba algú que l'esperava,
troba el fill del moliner
que li fa la mitja rialla.
Tralaralà, larala, laralà la...

Si em donessis un clavell,
jo te'n donaria un altre.
Si tu em fessis un petó,
jo te'n tornaria quatre.
Tralaralà, larala, laralà la...

Quan arriba de la font
li brunzina així sa mare:
- Molt trigaves a tornar !
- És la font que a penes raja.
Tralaralà, larala, laralà la...

- Molt despentinada vas!
- És que el vent m'ha escabellada.
- Molt enfarinada véns!
- És la pols que aixeca l'aire.
Tralaralà, larala, laralà la...

- Jo no veig que faci vent
ni que aixequi pols tan blanca!
- Aquí dalt potser que no...
allà baix fa un altre oratge.
Tralaralà, larala, laralà la...

Josep Roc

Estic començant a preparar una ponència (petita) per a les cinquena Jornada de Centres d’Estudis de l’Eramprunyà, que tindrà lloc a Sant Climent el proper 17 de novembre, i el tema serà sobre la parla del Viladecans pagès. El tema dóna molt de si, i té molts fronts. De moment, el que més interessant se’m fa és el dels noms.

Per exemple, una cosa molt sabuda: els cognoms no s’utilitzaven, i amb prou feines se sabien: a la gent se la distingia pel nom de casa (la Montserrat de Cal Banato) o pel nom del pare (el Peret del Sèbio).

Una altra cosa: molts noms s’usaven en dimitiu, i això encara que l’individu en qüestió fos ja gran, i fins i tot vell. El meu besavi, Roc Balletbò, era el Roquet, i era un individu voluminosíssim i vellíssim (a més de que li faltava un braç i una cama, però això no hi té res a veure).

Una altra: els cognoms o els noms de casa es feminitzaven en referir-se a dones: les filles de l’alcalde republicà Llorenç Puig eren les Putxes, les dones de Cal Marxant eren les Marxantes, l’àvia de Cal Conrado era la Conrada vella… I això no era pas considerat menyspreatiu.

Quedaria la cosa més interessant: l’ús dels noms castellanitzats amb estructures genuïnament catalanes. Però és més llarg d’explicar i ja ho faré si de cas un altre dia.

El que volia explicar aquí especialment, però, i que és el que justifica el títol, és més específic. Resulta que els noms que es posava la gent eren força normalets. Noms que ara ja no s’usen gaire, però que si s’usen ningú no se n’estranya: Josep, Joan, Maria, Anton, Mercè, Vicenç, Pere, Laia (o més aviat Laieta)… Però n’hi ha dos que llavors eren força usats i que ara estan totalment fora d’ús. L’un és Baldiri, molt estès a tot el Delta i que fins i tot dóna nom a una població, Sant Boi. Baldiri, o Boi, va ser un soldat romà que va morir màrtir a Nimes i que, ja dic, va quallar molt per aquestes terres. I l’altre és Roc, noble de Montpeller que es va dedicar a cuidar empestats i que va ser molt popular aquí gràcies als immigrants francesos dels segles XVI i XVII, fins al punt que la festa major de l’Hospitalet (una població que, encara que no ho sembli, també forma part del Delta!) se celebrava el dia d'aquest sant, el 16 d'agost.

Ja dic, aquests dos noms s’han perdut. Però resulta que jo em dic Roc de segon nom. Perquè quan a la família van discutir com m’havia de dir, hi va haver una baralla entre el padrí, el meu avi patern, que es deia Tomàs i volia que jo me’n digués, i la padrina, la meva àvia materna, que volia que em digués Roc com el seu pare. El meu pare va imposar-se, i jo em vaig dir com ell, Josep. I la meva àvia va aconseguir que el segon nom fos Roc. I ara jo tinc un terrible dubte: ¿i si intentés recuperar una miqueta la tradició del nom de Roc incorporant-lo al meu nom? Estaria bé, firmar Josep Roc Lligadas. De fet, però, si ho penso bé, queda força pedant, i complicat, fer un canvi d’aquests als 61 anys. Però potser m’animaré a utilitzar-ho alguna vegada…

I una nota per acabar. Avui fa deu anys que vam venir a viure a Viladecans. Aquí vaig néixer i hi vaig viure els meus primers deu anys. Després, quaranta anys rondant pel món: la Conreria de Tiana, Barcelona, Roma, Mataró, novament Barcelona… I fa deu anys que amb la Mercè vam decidir de venir a viure aquí. Balanç global: molt i molt positiu.

L’olor del gessamí

Dissabte al vespre vaig pujar al terrat a estendre la roba i arribava, de l’eixida de la veïna, una forta i agradable olor de gessamí. Després, ens en vam anar a sopar amb la Mercè, la meva dona, i el Jordi, el meu germà, a una pizzeria, i d’un jardí d’allà al costat també arribava aquesta agradable olor. I com que al matí havíem estat endreçant coses i ens havíem trobat amb roba de la meva mare, entre tot plegat me n’he enrecordat d’una de les cançons que la meva mare cantava quan era jove. I és que la meva mare, de jove, cantava molt, La cançó són uns versos de mossèn Cinto Verdaguer musicats per mossèn Lluís Romeu. La lletra és altament carrinclona, però sona molt bé. I amb música encara més. O sigui que aquí us la poso:

Collint violetes

i algun gessamí

cantava amoretes

diumenge al matí.

L’aurora em volia

per son rossinyol.

Jo li responia:

Dindol!

Jo en sóc de Maria!

Ja disculpareu. Ja ho he dit: és carrinclona. Però tan naïf que m’agrada molt, i amb la música més. I el gessamí fa una olor esplèndida.

Una pregunta a l’Albert Sáez sobre Eurovegas i l’abat de Montserrat

El director adjunt del Periódico, Albert Sáez, persona a qui jo tenia per sensata i raonable, i que deu ser cristià o filocristià (almenys és membre del consell de direcció d’una revista cristiana, Foc Nou), en un article publicat ahir al seu diari se’n fot i li perdona la vida a l’abat de Montserrat a propòsit de la seva oposició a Eurovegas. També se’n fot d’Iniciativa, però això ja és menys sorprenent.

Diu Albert Sáez: “La Catalunya políticamet correcta –des d’Iniciativa fins a l’abat de Montserrat– havia condemnat Eurovegas al foc de la protesta”. I és que per a Albert Sáez la cosa és molt clara: “És una mala notícia per a Catalunya que Eurovegas no s’instal·li al Baix Llobregat”.

Jo crec que, al contrari, la mala, la pèssima notícia era la possibilitat que un negoci tan nociu com el del senyor Adelson s’instal·lés en un lloc tan estratègic com l’àrea de Barcelona, i a més ho fes destruint un espai tan mereixedor de protecció per a la qualitat de vida col·lectiva com és el delta del Llobregat. I crec, també, que els nostres governants són uns pèssims governants quan creuen necessari fer tota aquesta destrossa per salvar l’ecoomia del país, una destrossa que ara ja van dient que no els agradava gaire. ¿De veritat no es veien capaços de trobar cap més sortida?

La pregunta a l’Albert Sáez és molt simple: ¿De veritat no t’ha fet pensar res el que diu l’abat de Montserrat que et vegis amb cor de despatxar-ho amb una brometa ridiculitzadora?

Deu ser que el pensament únic que s’està apoderant del país, aquest pensament que es resumeix en la frase “El que no són pessetes són punyetes”, ens està assecat el cervell a tots plegats.

L’abat de Montserrat, també contra Eurovegas

L’abat de Montserrat també s’ha pronunciat contra l’insensat projecte d’Eurovegas. Aquí teniu el text complet. I em pregunto: ¿com gosen els nostres governants convergents continuar suspirant per aquest projecte, quan tothom amb dos dits de front ja ha dit que és una bestiesa i un mal irreversible per a Catalunya?

Al llarg d’aquest any hi ha hagut nombroses preses de posició crítiques o fonamentalment contràries respecte al projecte del gran complex lúdic i turístic conegut com Eurovegas. És remarcable que provinguin dels estaments més variats de la nostra societat: col·legis professionals, entitats del Baix Llobregat, estudiosos del medi ambient, especialistes en temes socials i econòmics... Cada vegada en tenim informació més completa, fins al punt que ha estat possible ja ara fer-ne també una valoració moral.

No ens estranya, doncs, que a la raonable suspicàcia mostrada des de tants àmbits socials s’hi hagin afegit veus d’Església, especialment les dels bisbes catalans i de la Unió de Religiosos de Catalunya, els quals han donat suport al pronunciament del bisbe de Sant Feliu de Llobregat, en la diòcesi del qual està prevista la construcció del complex.

Hi ha qui preveu que aquest projecte contribuirà al desenvolupament econòmic i a la creació de llocs de treball directes i indirectes; però, d’altra banda, hi ha persones enteses que qüestionen de manera fonamentada l’eficàcia real d’aquestes previsions. També en contra de la instal·lació s’han subratllat amb molt d’èmfasi els esmentats motius d’ordre moral. Aquests motius s’afegeixen a les raons d’ordre ecològic, polític, mediambiental i als dubtes sobre la transparència del promotor privat.

És unànime la consciència que ens trobem davant d’un gran repte per al nostre futur a causa de l’impacte que pot tenir en les persones i en la cultura del nostre poble. Tot es resumeix en aquestes preguntes: Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? A quin preu? La possible creació d’uns llocs de treball, assegura la transparència ètica de tot el que comporta? I, encara, convé afavorir i promoure realitats que, per desgràcia, ja existeixen a casa nostra i de les quals sabem els perills que comporten? És prou sabut que el món del joc és vidriós, i que sol tenir aparellat el foment de la ludopatia, la difusió de la toxicomania, la presència de la prostitució i, fins i tot, en alguns casos, del tràfic de persones.

Tot això comporta un preu humà al qual no es pot superposar cap hipotètic benefici econòmic. El nostre poble no pot veure exempcions tributàries i legals a favor de propostes de negoci que no dignifiquen les persones, i menys encara quan intenta esforçar-se per a fer remuntar les pròpies iniciatives empresarials. No podem exposar-nos a estils de vida i de convivència que van contra els valors que no sense dificultats procurem comunicar a les noves generacions, com són el treball abnegat, l’esforç per obtenir resultats positius, l’amor a la terra, el respecte per la persona, la solidaritat o la creativitat artística i empresarial. No podem afavorir pràctiques que portin a la degradació de la dignitat de les persones o les aboquin a agredir la seva salut corporal i psicològica. No podem perdre, a costa del diner fàcil, l’equilibri natural i ecològic de la zona on es proposa de construir el complex lúdic.

Tal com diuen moltes personalitats que reflexionen sobre la situació econòmica i social que ens toca de viure, només trobarem una sortida sostenible [a la crisi] si aconseguim generar una nova cultura fonamentada en un humanisme que torni a donar a la societat els valors que han sostingut i han fet progressar la dignitat de les persones i la convivència veritablement democràtica. I aquests valors creiem que no es troben reflectits en projectes com Eurovegas.

Els cristians estem convençuts que la persona de Jesucrist i el seu Evangeli ens ensenyen quins són els camins i els mitjans per a un autèntic desenvolupament humà. Aportar-los a la reflexió pública és, doncs, una manera de servir la societat i de contribuir a dinamitzar-la en bé dels ciutadans i d’una economia centrada en la persona humana i el seu desenvolupament harmònic.

Mossèn Cinto i la destrucció del patrimoni

Al seu poema Canigó, com feia també en altres casos, mossèn Cinto hi va col·locar en determinats moments notes que explicaven d’on havia tret allò que deia o altres informacions similars. Al cant vuitè n’he trobat dues que vull transcriure aquí, en què mossèn Cinto es lamenta de determinats elements de patrimoni històric que han estat destruïts. Ho fa amb ironia, destacant la frivolitat i ignorància dels destructors. Certament, no han canviat gaire les coses.

La primera nota diu: “Lo Palet o Palets de Roland eren, segons Jaubert de Reard, dues taules oblongues, notables per llur uniformitat i dimensions; l’una al costat de l’altra, d’uns cinc metres d’ample, set de llarg i un i mig de gruix. Fa tres anys, jo anava a veure-les i no trobí més que els bocins, i encara tinguí que cercar-los entre les clapisses de rostos avall, com una agulla en un paller. Los trossejaren amb sos malls uns adobacamins, per amusar-se una estona”.

I la segona: “La Fossa del Gegant era un monument situat al capdavall de la coma del mateix nom, fet de quatre pedres formant un petit quadre. La de darrera era d’un metre i mig, si fa no fa, un xic més llargues les laterals, que inclinades l’una a l’altra feien de paret i teulada. Davant n’hi havia una altra, més petita i poc enfonsada a terra. Per això, per sa forma més regular i per ser de distinta pedrera, fa sospitar que hi fou afegida per algú que volgué utilisar i resguardar en temps moderns la cova. (…) Uns pastors que vegeren un dia honrada llur barraca per senyors de Barcelona, que la dibuixaren i pamaren de tort i de través, cregueren que es tractava d’alguna olla de diners amagada, i, per desenterrar-la a llur profit i més a plaer, trossejaren les pedres i desferen sense pietat aquell monument venerable que havia donat nom a la vall i al puig del Gegant que la domina”.

Amb mossèn Cinto a Estambul

 Fa gairebé un mes que explicava aquí que tenia ganes de llegir-me el Canigó de mossèn Cinto,  i que fins ara no m’havia animat a fer-ho per la mandra de ficar-me dins un argument tan llefiscosament romàntic, tot ple de fades i coses així.

Doncs ja ho he fet. Me l’he llegit a Estambul, a les estones que la Mercè anava visitant tot el que hi ha de visitable i jo em quedava reposant. De fet, no és el millor lloc, vista la poca simpatia de mossèn Cinto amb els musulmans i la manera com els destrossa al llarg de l’obra. Però el cas és que me l’he llegit. I, contra el que m’esperava, m’ha agradat molt.

L’argument és, com ja sabia, totalment impossible, d’un romàntic sobrepujat, ple de fades, de moros dolents, de valents cavallers cristians i de dames tirant a bledes. Però és que mossèn Cinto pot amb tot.  La força de les seves paraules i els seus versos, el desbordament de la seva imaginació, la capacitat de crear móns vius i que arriben a semblar reals, fa que el poema un se l’empassi amb un interès que comença al primer vers i no es perd en cap moment. Per llegir-lo s’ha de tenir una certa afició per la llengua i per la paraula, això sí. Però el cas és que m’ho vaig passar la mar de bé.  

I encara hi ha un altra motiu. Mossèn Cinto és una força de la naturalesa a l’hora d’escriure, però també ho és, i potser encara més, a l’hora de tenir el cap els llocs, els noms, els camins, les muntanyes, els pobles, les esglésies… Ho sap tot, ho recorda tot, i és capaç de descriure-ho tot. Realment, quin cervell, aquest home!

Doncs això, que m’ha agradat molt. I m’ha resultat també especialment interessant, mentre llegia, anar veient la ideologia que hi ha al darrere d’aquest poema. Sens dubte que és un dels que millor deixa veure el seu plantejament del món. Una Catalunya feta i volguda per Déu, plena de grans valors, diferent, molt convençuda de si mateixa, que necessita mirar cap a la religió catòlica per mantenir viva la seva ànima, que s’enfronta a enemics que no acaba de quedar clar quins són… És la ideologia que trobarà expressió teològica i política en personatges com Torras i Bages, i que jo crec que, amb les pertinents modificacions, té la seva última expressió en Jordi Pujol (en Artur Mas i companyia ja no: prou que es veu amb Eurovegas). És una ideologia realment potent, amb ideals. Amb poc futur també, em sembla. Però que, en tot cas, mereix atenció.

Estambul

 Ja hem tornat d’Estambul, el viatge més llunyà que hem fet amb la Mercè. Val la pena, indiscutiblement, tot i que jo l’he disfrutat menys que ella. A mi m’ha agradat, però no m’ha fascinat. Per dos motius, sobretot:

El primer, que la meva maquinària física està força deteriorada, i visitar un lloc amb dificultats per caminar i cansant-se amb facilitat, doncs no és la millor manera. Però per això volia fer aquest viatge ara, perquè més endavant no sé jo si els metges m’arreglaran o tot anirà anant pitjor. En resum, que jo he visitat un terç de les coses que ha visitat la Mercè.

I el segon motiu és una mica més sofisticat. I és que, realment, a mi m’agrada anar per llocs amb els quals sintonitzi culturalment, i em sento molt perdut en ambients gaire allunyats del meu. A mi m’agraden Itàlia, França i Espanya, i quan visito aquests llocs hi entro molt endins, però en canvi en altres bandes quedo força descol·locat. Cadascú funciona com funciona…

Però vaja, un cop dit això, voldria assenyalar els millors records que m’he endut d’aquella ciutat:

El primer, l’interior de Santa Sofia. La bellesa de l’edifici, les proporcions, els espais, la barreja de cultures… Per estar-s’hi estona i estona.

El segon, tot el que es veu des de dalt de la Torre Galata. L’esplèndid conjunt de Santa Siofia, la mesquita blava i el palau de Topkapi, tot rodejat d’arbres tots verds; el Bòsfor i l’estuari de la Banya d’Or; la ciutat tan immensa i puntejada de tants i tants minarets…

El tercer, la visió del ja esmentat conjunt de Santa Sofia, la mesquita blava i Topkapi, vistos des del vaixell que porta a les Illes del Príncep.

El quart, la passejada en vaixell pel Bòsfor, amb tanta explosió d’aigua i de verdor (i tantes magnífiques cases dels rics de la zona…).

El cinquè, la seu del patriarcat de Constantinoble, amb la seva catedral de Sant Jordi, senzilla però al mateix temps plena de bellesa i d’autenticitat religiosa.

El sisè, la missa en turc a l’església de Sant Antoni de Pàdua, i l’evocadora estàtua de Joan XXIII que hi ha a l’entrada, amb tots els records de la seva estada allà com a delegat pontifici.

I el setè, l’ambient festiu de les nits del Ramadà, que no vaig poder vaure gaire per les meves dificultats de mobilitat, però sí prou com per adornar-me de com la gent ho viu i ho disfruta amb moltes ganes.

I posats a fer enumeracions, ara en voldria fer encara una altra, aquesta de més tècnica i material. Sobre com ens va anar la logística de l’assumpte, assenyalaria el següent:

Primer. Estàvem en un hotel de tres estrelles que no tenia res a envejar als nostres hotels, i en un barri força popular on el carrer sempre era ple però no resultava gens incòmode. Ho dic perquè m’he atipat de llegir com les guies no parlen gaire bé ni dels hotels normalets ni dels barris populars, i m’he convençut que és, simplement, per fer propaganda perquè la gent vagi als hotels més bons i situats en barris més “chic”. Doncs no, no cal.

Segon. Des del nostre hotel estàvem molt ben comunicats amb els llocs bàsics gràcies al tramvia, i amb l’aeroport gràcies al metro. I aquests dos transports funcionen esplèndidament. En canvi, els autobusos són més complicats.

Tercer. Per menjar, al nostre barri hi havia uns quants restaurants populars, de menjar turc, que realment estaven molt bé i a molt bon preu.

Quart. L’únic problema, per a mi, d’aquests restaurants populars és que no tenen ni vi ni cervesa, que són les begudes que acostumo a fer servir en els àpats, ni tampoc aigua amb gas, que és per a mi el seu substitut habitual. I, a més, l’aigua sense gas la donen freda, i no la suporto (a mi m’agrada natural!). O sigui que m’he tirat al iogurt líquid, que aquí és molt popular. Com a compensació: a la taula sempre hi ha escuradents, que és un estri que utilitzo força i que fora d’Espanya no és gaire habitual.

I bé. Dit tot això, acabaré assenyalant que he tornat donant voltes al tema de l’Islam. Hauré de llegir més sobre la qüestó, perquè no veig gens clar quin futur tenen. Però com que la cosa em sembla complicada, si de cas ja en parlaré quan ho tingui més clar.

Els cristians de Síria

Feia tristesa, llegir ahir la conversa amb el bisbe catòlic d’Alep manifestant la seva por pel futur de les comunitats cristianes de Síria. Damasc, probablement, és la primera ciutat on es va crear una comunitat cristiana fora de Palestina. Només cal recordar la història que parla de l’expedició de Pau contra els cristians de Damasc, i sobretot la seva conversió i la seva incorporació a aquella comunitat. El cristianisme, abans d’iniciar l’expansió cap a Europa, es va consolidar on ara hi ha Síria, Iraq, Líban, Egipte. I aquelles comunitats van esdevenir molt sòlides, capaces d’aguantar tots els terrabastalls polítics d’aquells territoris, culminats amb la invasió musulmana. Van aguantar bé, i fins al dia d’avui havien aconseguit conviure amb la majoria musulmana dels seus països. A diferència del que va passar amb les florents comunitats del nord d’Àfrica, als actuals Tunis, Libia i Algèria, que amb l’arribada dels musulmans van desaparèixer. Diu que va ser perquè al nord d’Àfrica el cristianisme havia penetrat només en els sectors més romanitzats, i no en els sectors que mantenien les arrels més autòctones. I que, en desaparèixer la cultura romana, van desaparèixer també els cristians. En canvi, el cristianisme de Síria i dels altres països de la zona tenia arrels molt més profundes.

Doncs bé, el bisbe d’Alep diu que es tem que, quan caigui el règim d’Al-Assad, a ells els passi el mateix que quan va caure Saddam Husein a l’Iraq: que els cristians van ser assetjats per la majoria musulmana, i molts van haver d'optar per emigrar. I afegia que el problema és que amb aquest tipus de revolucions entren al país molts sectors de musulmans radicals estrangers, que no tenen ni idea dels segles de convivència cristiano-musulmana, i escalfen l’ambient fins que la cosa es fa insostenible.

No hi ha dubte que, amb aquesta situació, hi té força a veure el fet que el cristianisme és vist per molts com una mena de quinta columna dels odiats occidentals. I Occident ha fet prou mèrits per ser odiat en aquests territoris. Però també és molt cert que la radicalització de determinats sectors islàmics és un fet evident, i això fa impossible mantenir la “cultura laica” que gent com Saddam Husein i Al-Asad cultivaven per tenir el país pacificat. Més o menys com va passar a Iugolàvia, on grups ètnics que fins llavors convivien tranquil·lament van passar a odiar-se de la manera més brutal.

Estem en un món cada cop més esquinçat, i no sembla gens que ningú dels qui tenen poder tingui interès a actuar seriosament per recompondre les coses… 

Dels Jocs Olímpics a Eurovegas (o de com el pobre Cobi haurà d’acabar de crupier o de ballarí/ballarina de la dansa del ventre)

Aquests dies d’incendis a l’Empordà, d’interessants revelacions del cas Millet i Convergència, i de més interessants revelacions encara de la dedicació del personatge més antipàtic de Convergència (més que el Felip Puig, que ja és dir), l’Oriol Pujol, a aquest servei a la sobirania del país que s’anomena ITV, resulta que fa vint anys dels Jocs Olímpics.

Fa vint anys, un conjunt de bons governants van aconseguir oferir un projecte a Barcelona, a la seva àrea d’influència i a tot Catalunya, que tenia consistència, creava riquesa amb perdurabilitat i futur, i era capaç de potenciar la cohesió, l’autoestima i la il·lusió col·lectiva. Va ser una gran cosa. Prou que ho ha anat dient tothom aquests dies. Aquells governants van saber aprofitar el moment, no per fer qualsevol cosa, sinó per fer una cosa molt valuosa. També cal dir que van tenir sort: tot els va venir de cara. Però la sort cal saber buscar-la, i ells la van saber buscar. Van tenir la intel·ligència, l’habilitat i la intuïció necessàries per saber-la agafar i treure’n tot el suc.

I en canvi ara… quina tristesa! L’únic projecte d’una cetta envergadura que tenen els nostres governants és esperar que un mafiós nord-americà els vingui a col·locar, en el lloc on fa vint anys es vivia la il·lusió dels Jocs Olímpics, un projecte de destrucció de la dignitat, d’economia de baixos fons, de liquidació d’una de les àrees més valuoses de l’entorn metropolità… Els nostres governants no tenen ni intel·ligència, ni habilitat, ni intuïció. Els nostres governants marquen el nivell més baix dels governants que hem tingut a Catalunya en tota la història democràtica. I jo em pregunto: si els nostres governants creuen que Eurovegas és imprescindible per tirar el país endavant, tan imprescindible que justifica liquidar tot el què estan disposats a liquidar per fer content aquest tal Sheldon Adelson que tant deu disfrutar aquests dies veient-los patir, si resulta que aquest tal acaba dient-los que no, ¿què faran? ¿Se suïcidaran? No, no els ho desitjo. Però si no pensen suïcidar-se, si es veuen capaços de continuar tirant endavant el país, ¿per què estan disposats a liquidar tantes coses valuoses per tenir Eurovegas? Si podem tirar endavant sense això, ¿per què ho fan? ¿O potser haurem de pensar que aquí al darrere hi ha més negocis dels que d’entrada es dóna a entendre?

I per cert, que no em diguin els nostres governants que no només tenen el projecte d’Eurovegas, que tenen també el projecte del pacte fiscal i el concert econòmic. El pacte fiscal i el concert econòmic no és cap projecte. És una comèdia per poder empènyer una mica més el sentiment sobiranista i treure’n rèdits electorals. Perquè és molt clar que Catalunya no rep els fons i les inversions que seria just que rebés, i perquè és també molt clar que aquesta manera de funcionar per la qual el govern espanyol pot decidir pel seu compte que determinada cosa que la llei determina no la paga perquè no vol, és, a més d’il·legal, directament indecent. Però això no s’arregla com ells ho estan fent. Això que estan fent és, com he dit, una pura comèdia.

I acabo. Jo, a hores d’ara, hauria ser a Mataró a la Missa de les Santes. Però aquest any, per motius diversos, he acabat no anant-hi. Però en tot cas, felicitats als amics mataronins. Glòria a les Santes!