Independència? No, gràcies!

Deixeu-me començar aquest escrit manifestant el meu respecte més profund a tots els amics i amigues que viuen aquests dies la proximitat de les eleccions com una ocasió definitiva i il·lusionant d’aconseguir la independència de Catalunya. I afegir que, si algú se sent ofès per alguna cosa que servidor pugui dir en aquestes ratlles, li demano les meves disculpes.

El cas és que jo no vull la independència de Catalunya. No la vull perquè estic convençut que, tot sumat, hi sortiríem perdent. A nivell cultural, social, polític i econòmic. Potser hi guanyaríem a nivell lingüístic, perquè la llengua catalana estaria més protegida, però no sé si aquesta major protecció ens sortiria gaire a compte a nivell cultural i social, veient, per exemple, la manera com alguns personatges rellevants –exemple eximi: Quim Torra, nou president d’Òmnium Cultural– manifesten el seu menyspreu envers tot el que soni a espanyol.

El fet que no vulgui la independència de Catalunya no vol dir que no m’indignin moltes de les  actuacions del govern espanyol i d’una part no petita del PSOE en relació amb el nostre país. Però d’aquí no dedueixo que calgui buscar la independència. D’aquí dedueixo que cal buscar canviar tota aquesta situació. I, ja em perdonaran els que diuen que això és un impossible conte de fades: molt més impossible és la independència, si un pensa les coses una mica seriosament.

I aquí anem al nucli de la qüestió. I és que, més enllà de voler o no la independència, a mi em sembla que el procés que estan duent endavant el senyor Mas i companyia, és simplement una irracionalitat que només pot portar a estavellar-se contra la paret i a deixar Catalunya feta un desastre per una bona colla d’anys. I per mi, la millor demostració d’aquest fet és la negativa desvergonyida i antidemocràtica per part dels mitjans públics de la Generalitat d’oferir debats seriosos sobre les possibilitats de futur de Catalunya, convidant persones ben informades representant les diverses posicions, i oferint propostes perquè la gent pensi. Però no. Els mitjans públics de la Generalitat són, simplement, mitjans de la més barroera propaganda del règim. La famosa Catalunya en llibertat que tant prediquen vol dir això?

Com a exemple, tres coses que, pel que es veu, està prohibit debatre a TV3. La primera, els comptes, o sigui els diners de més que suposadament Catalunya tindria si fos independent. Segons qui ho compti, surt una cosa o una altra. Qui té raó? La segona cosa, la permanència a Europa. ¿De veritat algú es creu que, si el parlament català proclama la independència, de seguida correran la Merkel, l’Hollande i el Renzi a fer cua a la plaça de Sant Jaume per demanar obrir una ambaixada, i trucaran al Mariano Rajoy o a qui mani aleshores perquè reconegui la fantàstica nova República Catalana? Potser sí que la reconeixerien els Verds europeus, i potser, amb una mica de sort, algun algun país bàltic, però para de comptar. I un tercer tema tabú. Com que és evident que l’estat espanyol estarà en contra de la independència proclamada, ¿com s’ho pensen fer per assegurar el correcte traspàs dels fons de la Seguretat Social o les dades dels contribuents? ¿I com pensen assegurar el traspàs dels ports i els aeroports? ¿I què pensen fer perquè l’exèrcit, la guàrdia civil i la policia se’n vagin?

Per què no es debaten a TV3 aquests temes? Fins no fa gaire, el lema estrella de l’independentisme era el dret a decidir. Ara, part dels no independentistes continuen dient que caldria un referèndum sobre aquesta qüestió. Però jo, la veritat, perquè aquest tal referèndum tingués alguna mena de seriositat, penso que caldria canviar prèviament una bona part del personal dels mitjans públics de la Generalitat i posar-hi gent amb un esperit una mica més democràtic...

En fi, que a mi m’agradaria una Catalunya en una Espanya federal, en què es reconegués la plurinacionalitat de l’estat, es transmetés a la ciutadania espanyola la idea que aquesta plurinacionalitat és una riquesa i no una nosa, i hi hagués un finançament equitatiu i que permetés que les comunitats més dinàmiques tinguessin els mitjans necessaris per continuar creant riquesa, per al seu bé propi i per al bé de tot l’estat. Ja sé que no és gens fàcil aconseguir això, però en tot cas no és un conte de fades. I jo vull lluitar per aconseguir-ho.

Santiago Vidal o el constitucionalisme friqui

Realment, he quedat notablement estupefacte en llegir alguns articles d’aquest esbós de constitució que ha fet públic el jutge Santiago Vidal. Espero que Santiago Vidal sigui un bon jutge. Però he de dir que com a constitucionalista em sembla d’allò més friqui.

I això ho dic sobretot per aquell paràgraf de l’article 41 en què es llegeix: “La llei regularà els criteris específics de proporcionalitat a fi i efecte d’evitar que una sola llista o partit pugui assolir la majoria absoluta dels escons”. El mateix Vidal ha explicat que això vol dir que, encara que un partit aconseguís el 90 per cent dels vots, no podria mai sobrepassar el 50 per cent dels escons, per obligar que els partits hagin de pactar entre ells i la societat estigui més ben representada.

Ja fa estrany això de que, si la població dóna el 90 per cent de vots a un partit, aquest partit no pugui dur endavant el seu programa, sinó que l’hagi de pactar amb algun altre partit molt menor. Això em sembla, clarament, un frau democràtic.

Però la cosa pot arribar a ser pitjor. Fixem-nos en un possible escenari. Resulta que, a la Catalunya independent, hi ha tres partits: Partit Progressista, Partit Conservador i Partit Liberal. A les eleccions, el Partit Progressista obté el 90 per cent del vots; el Conservador, el 6 per cent; i el Liberal, el 4 per cent. En l’esbós de constitució, a l’article 39 es diu que el Parlament tindrà 105 escons. Si cap partit pot superar el 50 per cent d’aquests 105 escons, el Partit Progressista tindria 52 escons, i els altres dos es repartirien proporcionalment la resta: 32 peer al partit Conservador, i 21 per al Partit Liberal. I aleshores, a l’hora de fer govern, resulta que podrien pactar el Partit Conservador i el Liberal, que sumats tenen 53 escons, i governar ells. O sigui que el 90 per cent de la població ha votat un partit, però governen els que, en total, han rebut només el 10 per cent dels vots. No ho sé, però vaja, em sembla una mica ximple.

Però encara hi ha més. Imaginem que a la Catalunya independent només hi ha dos partits. Un treu el 60 per cent i l’altre el 40. Segons la constitució, cap pot tenir la majoria absoluta d’escons. ¿I com ho farem, això? Cap no pot superar els 52 escons, o sigui que és impossible ocupar els 105 escons del Parlament. O potser sí, potser algun geni de les matemàtiques ho podria resoldre i li donarien el Nobel...

És molt evident que el senyor Santiago Vidal faria bé de dedicar-se a altres coses en el seu temps lliure, crec jo. I els nostres mitjans de comunicació públics, encapçalats per TV3, farien bé de no donar tant d’espai a aquest senyor que ha demostrat una total incompetència en aquest tema. I els nostres independentistes farien bé de no emocionar-se tant amb coses que no tenen ni cap ni peus, per molt patriòtiques que pretenguin semblar.

Joaquim Gomis i el llenguatge cristià

Potser algun dia algú es decidirà a fer-ho o potser no. Però en tot cas seria realment molt interessant. Es tractaria d’estudiar la contribució del Joaquim Gomis a la creació d’un llenguatge cristià renovat, una contribució que té un moment central en el Concili Vaticà II i en l’etapa directament postconciliar, però que es realitza també tant en els anys anteriors al Concili com quan el Concili ja sembla una mica llunyà. I fins ara, fins a la seva mort inesperada avui fa un mes, el passat 21 de desembre.

I això en un doble nivell. En primer lloc, en el camp de la informació religiosa, sobretot a les revistes Foc Nou i El Ciervo, i també en tots els anys en què va encarregar-se, amb el Joan Llopis, de la pàgina religiosa del diari Avui. Una informació feta deixant clara la seva afectuosa vivència de la fe cristiana, però sense que això li impedís una mirada prou distanciada com perquè resultés creïble per al lector.

I en segon lloc, la seva ingent aportació al llenguatge de la fe expressada i celebrada, a través de la seva tasca al Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona i, sobretot, amb la publicació Missa Dominical que ell va fundar l’Advent de 1968, que tenia –i continua tenint– l’objectiu de facilitar que les celebracions de la nova litúrgia conciliar aconseguissin transmetre tota la seva riquesa. Monicions, pregàries, materials per a l’homilia… tot això va ajudar a consolidar una manera de dir la fe i de dir la vida cristiana que no resultaven encarcarats ni esotèrics, sinó que s’acostaven a la vida de la gent i que, a més, ajudava a fer la litúrgia alguna cosa molt lligada a l’Evangeli, és a dir, a la crida de Jesús a viure en aquest món tal com ell havia viscut. La petja del Joaquim en aquest camp de les celebracions cristianes ha estat, crec jo, definitiu.

Una proposta viable per a Catalunya

Ja sé que amb el tema nacional tot funciona sobretot a nivell de sentiments i que costa molt demanar d’aturar-se a pensar coses raonables i factibles, però això no treu que, els qui pensem que pel camí de la confrontació pura i dura no anem enlloc, continuem intentant proposar sortides a la tensa i complicada situació actual.

Estic convençut –com crec que també ho estan els partits que l’han proposat– que la consulta del 9 de novembre no es farà. L’estat té prou mitjans per impedir-ho, i sense necessitat d’arribar a utilitzar cap mena de violència. I és una sort que no es faci, perquè amb la doble pregunta que es proposa, l’únic que podríem aconseguir és un guirigall d’interpretacions del resultat –fos el que fos– impossible de gestionar. I m’imagino que els partits que han fet la proposta, de fet, si l’han feta, és perquè saben que no es farà: ells també saben prou que, si es fes, la gestió del resultat ens abocaria a un futur d’allò més desgavellat.

I llavors què? Suposo que des de l’independentisme es deu estar somiant en unes noves eleccions en què tinguessin majoria els partits independentistes per tal de proclamar unilateralment la independència. I llavors què? Com que aquesta independència no seria acceptada ni reconeguda per l’estat espanyol (ni pels estats europeus!), el pas següent m’imagino que deu ser una mobilització popular per forçar les coses: omplir els carrers i places de Catalunya un dia i un altre, crear un clima més o menys revolucionari… La veritat, no m’ho acabo d’imaginar. Perquè una cosa és sortir un onze de setembre al carrer i muntar festivament una cadena humana de nord a sud del país, i una altra és aguantar tot el que una revolució significa. No m’imagino que hi hagi gaire gent disposada a embrancar-se en una cosa així…

I bé. Arribats en aquest punt, jo crec que els partits promotors de la consulta farien bé de començar a pensar en una sortida més viable. Una sortida que, tot s’ha de dir, s’ha fet possible gràcies a la pròpia pressió de l’independentisme, que ha forçat al PSOE a acceptar de promoure, més o menys de grat, una reforma constitucional des del punt de vista federal, una canvi que IU ja fa temps que també defensa.

Aquesta sortida és la que proposa Federalistes d’Esquerres i que jo formularia de la manera següent. Es tractaria de promoure una reforma constitucional que estructuri Espanya com un estat federal i reconegui la lliure voluntat dels seus pobles de formar-ne part. Aquesta estructura federal hauria d’assegurar l’equitat econòmica entre els territoris, reconèixer clarament la realitat plurinacional i plurilingüística, simplificar l’administració mitjançant la clarificació de competències, i crear mecanismes eficaços de regeneració democràtica. Aquesta reforma es votaria en referèndum a tot Espanya i, en el cas que els votants catalans s’hi manifestessin majoritàriament en contra, aleshores caldria obrir un procés de consulta per a una possible secessió.

He dit abans que això sí que és possible, si es fa una pressió seriosa i unitària en aquest sentit, en què s’unissin els partits que promouen la consulta i el PSC. Jo crec que a hores d’ara ja hi ha un nombre notable de dirigents espanyols (bàsicament al PSOE i a IU) que s’adonen que la situació catalana necessita una resposta política i que s’adonen, també, que l’estructura de l’estat, més enllà de la situació catalana, necessita canvis seriosos. I potser el PP haurà d’acabar cedint, o simplement deixarà de tenir majoria a les properes eleccions. En tot cas, penso que tota la tasca pedagògica a nivell espanyol que els grans partits no van fer després de l’aprovació de la Constitució, i que hauria permès la normalització social de la realitat plurinacional de l’estat, potser ara, ni que sigui amb un retard fora de qualsevol sensatesa, es podrà recuperar i posar en marxa…

Ja m'imagino que des de la perspectiva de l’independentisme tot el que acabo d’escriure no té gaire –o cap– sentit. Doncs potser no. Però a mi em sembla una possibilitat viable i que pot arribar a resultar estimulant per a molta gent. A part que no crec que hi hagi cap altra sortida.  

En la mort del Joaquim Gomis

Torno a obrir aquest bloc que fa mesos que tinc abandonat, perquè abans d’ahir, dia 21, va morir sobtadament de matinada el Joaquim Gomis, als seus 82 anys. Aquest matí hem celebrat a la parròquia de Sant Just Desvern la missa de l’enterrament i a mi m’ha tocat fer les pregàries. Aquí us les deixo.

1. Fa molts i molts anys, el Joaquim va preparar, a instàncies del Jordi Sans Vila, un fulletó vocacional en el qual destacava aquella frase de Carles de Foucauld: “…amb una confiança infinita, perquè vós sou el meu Pare”. Preguem perquè ara, aquest Pare en qui ell tant va confiar, el rebi en la seva vida per sempre. PREGUEM:

2. Preguem també per la Montse, la seva dona, i preguem igualment per tots aquells que el Joaquim va estimar i que el van estimar. Que el seu bon record els sigui consol i estímul per viure. PREGUEM:

3. Abans d’ahir, algú escrivia que el Joaquim havia trobat en el papa Francesc el Joan XXIII de la seva joventut i que per això ara ja havia pogut cantar el seu “Nunc dimittis”. Preguem pel papa Francesc. Perquè l’Esperit de Déu li doni encert i fortalesa en la seva tasca al servei de l’Església. PREGUEM:

4. El Joaquim va ser una persona clau en la consolidació del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, i en les seves publicacions “Missa Dominical” i “Phase”. Preguem per tots els qui treballen al servei de la pastoral litúrgica. Perquè la seva tasca sigui un ajut valuós en el creixement d’una vida cristiana ferma i sòlida en les nostres comunitats. PREGUEM:

5. També abans d’ahir, algú altre definia el Joaquim com “el millor observador de l’actualitat religiosa”. Ho va ser des del principi en les revistes “El Ciervo i “Foc Nou”, ho va ser durant una llarga etapa amb en Joan Llopis al diari “Avui”, i ho era en tants i tants escrits de tota mena. Preguem pels periodistes i els escriptors. Perquè la seva aportació contribueixi a fer una societat més humana i una Església més fidel. PREGUEM: 

6. Preguem finalment per nosaltres, i per tota l’Església, i per tots els homes i dones de bona voluntat. Que, com el Joaquim, siguem persones apassionades per construir un món on tothom pugui viure dignament i en pau, il·luminat per la claror de la mirada amorosa d’aquest Déu que ara, en aquests dies de Nadal, es fa infant petit en els braços de Maria i de Josep a l’estable de Betlem. PREGUEM

Nota final perquè el Joaquim no se m’enfadi, ell que sempre deia que en els escrits no s’hi havien de posar termes tècnics ni d’argot savi. El “Nunc dimittis” és el nom llatí de l’himne que va pronunciar el vell Simeó al temple de Jerusalem quan els pares de Jesús hi van presentar el seu fill acabat de néixer: “Ara, Senyor, ja podeu deiar que el vostre serveny se’n vagi en pau, com li havñieu promès, perquè els meus ulls han vist la salvació...”. El text es troba a l’evangeli de Lluc 2,29-32.

Quina consulta?

L’altre dia, Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, deia que era necessari accelerar el procés sobiranista, donada la greu situació que viu Catalunya, i s’inclinava per fer una consulta més que no pas una proclamació unilateral de la independència. El motiu era que la consulta faria més impacte a Europa que la proclamació unilateral.

Per la seva banda, Oriol Junqueras, president d’Esquerra Republicana, ja fa temps que diu que cal anar de pressa amb el tema de la independència, pels mateixos motius que Muriel Casals, i demana igualment una consulta en la qual, diu ell, l’important no és com es faci sinó el resultat que tingui. Vol dir, suposo, que encara que sigui una consulta amb valor jurídic discutible, si queda clar que la població vol la independència, ningú no s’hi podrà negar. I entre aquest ningú suposo que es deu referir especialment als països que haurien de reconèixer aquesta independència.

Jo, francament, no veig que la situació catalana sigui més greu que la dels països del nostre entorn. Però, al marge d’això, el que em sorprèn és que unes persones amb prou coneixements polítics com són aquestes dues, puguin afirmar que els països europeus o de més enllà donaran valor a una consulta feta ara de pressa, és a dir, feta sense que el govern espanyol hi estigui d’acord. Una consulta així, que no comporta, per tant, valor jurídic vinculant per a l’estat espanyol, no té cap significat per saber si els catalans volem la independència d’Espanya o no. Per dos motius:

El primer, perquè a aquesta mena de consulta hi anirien a votar, bàsicament, els que volen la independència. Als que no la volem, participar d’un acte d’aquest tipus no ens motivarà gaire. Per mobilitzar-nos a dir que no, caldria que en la consulta s’hi jugués realment la possibilitat que Catalunya fos independent en funció del resultat.

I el segon motiu és que, dels que vagin a votar que sí, n’hi haurà una bona part que s’ho pensaria força més si el resultat de la consulta hagués de tenir conseqüències efectives. Si no en té, molts votaran més aviat com a expressió del seu rebuig a la manera com l’estat tracta Catalunya o altres motius similars, i no perquè realment vulguin la independència.

Els estats europeus això ho saben perfectament, i estic segur que Muriel Casals i Oriol Junqueras també. O sigui que, si volen de veritat la independència, el que han de fer és lluitar per aconseguir un referèndum acordat amb l’estat espanyol. Si no, tot plegat és fer volar coloms i enganyar la gent.

I encara una última cosa. Ja sé que, davant tot això, els independentistes convençuts em diran: “L’estat espanyol mai no voldrà un referèndum així. I si no el vol, què hem de fer? Aguantar-nos?” Doncs no ho sé. Jo, per exemple, voldria la nacionalització de la banca, i mai no se m’acudirà muntar pel meu compte una consulta sobre aquest tema, perquè no serviria de res. Fer ara una consulta sobre la independència sense que l’estat espanyol hi estigui d’acord podrà servir per fer ambient i pressió. Però que no pretenguin fer-nos creure que serà representativa del que pensem els catalans…

El deute de l’estat espanyol amb Catalunya

Des del punt de vista dels plantejaments polítics, he de dir que actualment comparteixo poques coses amb Esquerra Republicana. Però n’hi ha una, que considero fonamental, que tinc la sensació que només la diuen els d’Esquerra. I que em sorprèn profundament que el partit que ens governa, o sigui CiU, no la digui molt més, i que tampoc no la diguin ni el PSC ni ICV.

Em refereixo al deute que l’estat espanyol manté amb la Generalitat de Catalunya, i que és d’una magnitud considerable. Un deute que prové, d’una part, del que diu l’Estatut, que és una llei aprovada per les Corts Espanyoles i que en aquest aspecte no ha estat derogada pel Tribunal Constitucional; i, d’altra part, d’altres compromisos incomplerts per part de l’estat.

Això d’incomplir les lleis i els acords signats és molt greu, perquè fa impossible de gestionar les coses amb seguretat i seriosament. I crec que aquest tipus d’incompliments haurien de ser denunciables davant els tribunals. Però deu ser que no són denunciables, perquè veig que ningú no ho fa. I aleshores un es queda pensant que com pot funcionar cap país d’aquesta manera. Però és clar, si les administracions tampoc no paguen els seus deutes, posem per cas, amb les farmàcies...

Jo no sé quant hi ha de veritat en això que s’anomena tan pomposament l’“espoli fiscal” que suposadament l’estat espanyol exerceix amb Catalunya. I en tot cas, és bastant obvi que cadascú, en coses així, acaba fent-se els números al seu gust. Però els deutes no pagats sí que són irrebatibles i clarament quantificables.

I, si això és així, ¿com és que no hi ha una denúncia col·lectiva per part de tots els partits? ¿Com és que no hi ha una acció col·lectiva? ¿Com és que CiU prefereix barrejar-ho tot i no posar a la llum, de manera individuada, aquest problema tan concret i indiscutible? ¿I com és que el PSC i ICV no en diuen res?

Realment, el problema de manca de seriositat política que aquí es manifesta és molt greu. Perquè, si les administracions públiques poden saltar-se tan alegrement els seus compromisos, ¿qui es fiarà de les tals administracions? I si els partits callen davant d’aquests fets, ¿qui es fiarà dels tals partits? ¿Serà que cadascú prefereix dedicar-se a cultivar els propis interessos de partit abans que pensar en el bé col·lectiu?

Independència? Cada cop em fa menys el pes…

Això és com si em pregunten si vull pujar a l’Everest. Diré que no, per dos motius. El primer, perquè l’objectiu en si m’interessa més aviat poc. No em produeix cap gran emoció pensar en veure els magnífics paisatges que diu que des d’allà es poden contemplar, ni altres atractius similars. I el segon motiu, perquè el patiment que significaria per a mi una aventura d’aquest tipus, no tinc cap ganes de passar-lo.

Doncs amb la independència de Catalunya em passa més o menys igual.

En primer lloc, no em sembla que, tot sumat, la independència sigui gaire avantatjosa. Sí que comportaria clars avantatges a nivell de defensa i promoció de la llengua, però no sé si compensa el cost que aquests avantatges tindrien a nivell de riquesa cultural i de cohesió social. I a nivell econòmic segurament que a llarg termini també tindríem avantatges, però després d’un llarg i dificilíssim camí que vés a saber quan i com podria acabar.

I això em porta al segon motiu. A Europa no els interessa en absolut la independència de Catalunya, i el govern espanyol té potentíssims mitjans per fer descarrilar qualsevol intent en aquest sentit. De manera que, quan sento la florida retòrica de l’Artur Mas, l’Oriol Junqueras o el Francesc Homs, presentant la independència com una cosa que ha de ser òbvia per a tothom i que ha de venir de manera inevitable, però sense cap pla real per fer front als obstacles que la impediran, m’agafen ganes de fugir corrents. A part la repugnància que em produeix aquesta ideologia de l’egoisme nacional que hi ha darrere dels seus plantejaments. I, si us plau, que ningú no em vingui ara amb que tot el que estic dient és fruit del discurs de la por. Que a mi també se’m poden acudir una pila d’adjectius poc agradables per desqualificar els plantejaments independentistes…

I un cop explicat tot això, deixeu-me aclarir una cosa. Crec, com tanta altra gent, que els dirigents espanyols tracten el nostre país, la nació catalana, d’una manera indigna, i això s’ha de combatre amb totes les energies. Però la manera com ho fan els qui ens governen i els qui els donen suport, crec, simplement, que no va enlloc.

Joseph Ratzinger, molt bé!

M’han demanat de la revista L’Agulla que escrigui alguna cosa sobre la renúncia de Benet XVI i, un cop ho he tingut fet, he pensat que també ho podia penjar aquí. I aquí va.

Recordo que fa uns anys, quan es parlava que Joan Pau II era un ferm candidat al premi Nobel de la Pau, un polític d’esquerres em va preguntar que com era possible que li donessin el Nobel de la Pau a algú que era considerat el representant de Déu a la terra i que, per tant, estava fora de la categoria dels éssers humans, que és a qui estan destinats aquesta mena de premis. No m’ho deia amb ironia, m’ho deia seriosament, us ho asseguro. Més a menys com un d’aquests entrevistats a la plaça de Sant Pere que aquests dies surten als diaris, que es preguntava que com podia ser que Déu volgués tenir ara dos representants simultanis.

Joseph Ratzinger, Benet XVI, amb la seva renúncia ha fet molt per desmuntar aquesta mena de plantejament, tan i tan arrelat. I val la pena agrair-li-ho. És bastant probable que el camí de l’Església no canviï gaire amb el successor que ara surti elegit, i que continuem sotmesos a aquesta ventada involucionista que fa ja tant de temps que ens fa patir, però estic segur que el pas que acaba de donar el papa tindrà conseqüències positives, i espero que importants, de cara al futur.

A mi, la teologia de Joseph Ratzinger, que diuen que és tan bona, no m’agrada gaire, perquè la veig molt barrejada amb uns quants prejudicis força discutibles cristianament. Però en aquesta decisió de la renúncia sí que es veu molt clar que ha posat per damunt de tot un principi teològic, un principi de fe, que arriba, crec jo, fins al nervi de l’Evangeli: que cadascú ha de ser capaç d’escoltar la veu de Déu, veure quins camins Déu li proposa, i mirar de respondre-hi tan bé com sàpiga, i que això ho ha de fer posant en joc totes les capacitats de discerniment, de raonabilitat, i també d’humilitat per conèixer les pròpies capacitats i les pròpies limitacions. Joseph Ratzinger va tenir clar en el seu moment que això de ser papa era una tasca a la qual estava cridat a respondre-hi, però quan, fent servir el seu cervell, ha vist que ja no podia fer-ho amb dignitat, ha entès que la crida de Déu havia canviat i ara li demanava, simplement, anar-se’n. I no s’ha deixat enganyar per les diverses excuses que segur que li venien al cap: des de la mística de l’entrega personal que al capdavall el que fa és posar la pròpia persona per damunt de la tasca a realitzar, fins a la por que l’Església aparegui feble i insegura davant el món. Aquí sí que hem vist el bon teòleg que Ratzinger és capaç de ser, i que sap que Deu no vol sacrificis inútils sinó treball fet amb pau, i que sap també que l’important de l’Església no és que sigui vista com una institució perfecta i sense fissures sinó com el lloc on poder trobar Déu.

Amb la renúncia de Joseph Ratzinger, la institució papal, i la jerarquia eclesiàstica en general, ha quedat clarament debilitada en la seva més o menys explícita pretensió de ser la presència de Déu a la terra. La tasca papal continuarà sent certament important, però el qui l’exerceix ja no podrà ser considerat com una mena de semi-Déu de per vida sinó, tan sols, com un cristià que exerceix una funció, potser fins a la seva mort o potser només per un temps. En aquest any del cinquantenari del Concili Vaticà II, jo m’atreviria a dir que aquesta renúncia és fruit de l’estil d’Església que allà va néixer.

Salvador Espriu i el futur de Catalunya

He llegit que ahir, en l’acte d’inici de l’any Espriu, és va venir a dir que els ponts del diàleg de què parlava el poeta ja no tenien vigència…

Jo estic molt desolat per com està anant tot, o sigui que em consolaré reproduint aquell magnífic poema, escrit en ple franquisme, que per mi continua plenament vigent, i potser ara més que mai.

De vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol;

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc sobre els sembrats

i l’aire passi com una estesa mà

suau i molt benigne damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l’ordre I en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

Em fa por parlar de tot el que està passant, perquè en el clima actual, sembla que qui no és independentista és una bèstia estranya. De veritat, fa por. I he de dir que el que més mal m’ha fet aquests dies ha estat sentir el Joan Herrera qualificant d’irresponsables els socialistes perquè no es volien sumar a la declaració sobiranista. ¿Per què s’hi havien de sumar? ¿Qué ho ha manat alguna desconeguda divinitat? Si els socialistes no volen donar suport a aquest independentisme encobert, és la seva obligació democràtica no sumar-s’hi. I jo els ho agraeixo.

“Que la pluja caigui a poc a poc sobre els sembrats, i l’aire passi com una estesa mà suau i molt benigne damunt els amples camps…”.

Des de Montserrat, pregària de final d’any per Catalunya, per Espanya i pel món

Mare de Déu de Montserrat, esplèndidament moreneta i rossa, tot alhora, com diu la cançó.

En aquest any que som a punt de començar, toca el cor dels polítics que manen al món perquè descobreixin que la seva feina només té sentit i decència si són valents i treballen perquè tothom pugui viure dignament, i deixen d’actuar pendents tan sols de tenir contents els rics.

Toca també el cor dels polítics i els creadors d’opinió espanyols perquè entenguin que són en un país plural, fet de nacions diverses, amb llengües diverses, amb cultures diverses, amb sentiments diversos, i ajuda’ls a viure i explicar aquesta realitat com una riquesa, com un goig, com un patrimoni comú a potenciar, i no com una nosa, i menys encara com una amenaça a combatre i amb la qual, d’altra banda, poder aconseguir adhesions fàcils.

I finalment, Mare de Déu de Montserrat, tu que tens el teu nom gravat en els inicis de la nació catalana, mira cap a aquesta Catalunya de la qual ets patrona, i posa-hi una mica de seny. Que, més enllà de les rauxes patriòtiques sovint vestides de necessitats ineludibles o d’exigències històriques, els nostres polítics s’aturin una mica a analitzar la nostra realitat tan complexa i ara, a més, tan adolorida per una crisi que sembla que només hagi de recaure sobre les espatlles de la gent normal i senzilla i hagi de servir per fer créixer encara més la riquesa dels rics.

Que els nostres governants i els nostres polítics siguin capaços de pensar honestament en quina és aquesta realitat nostra, i quin és el camí per poder créixer de veritat, més enllà de tots els esveraments, en una vida més digna per a tothom, en un país on hi càpiga tothom, cohesionat, amb ganes de viure i compartir totes les nostres riqueses nacionals, socials i culturals.

Santa Maria de Montserrat, fes que, com l’aigua del Llobregat que corre suau i amable al peu de la teva muntanya, el nostre món, la nostra Espanya i la nostra Catalunya esdevinguin també una pàtria suau i amable, on tothom hi pugui veure amb pau i dignitat, amb confiança, amb esperança, i amb tota la felicitat possible.

Oh happy day!

Doncs ahir vespre vam completar els actes prenadalencs anant a sentir el concert de Gospel que feien a l’Àtrium de Viladecans. Al matí hi havia hagut a la parròquia un altre concert, aquest a càrrec de la coral La Lira. Hi volia anar, però al final em va fer mandra tanta música, i després em va saber greu.

El concert de Gospel, certament, magnífic. Primer van cantar tres cançons unes noies de l’Ateneu de les Arts, que ha muntat l’Ajuntament, i que van explicar que només portaven tres mesos assajant. Doncs ho van fer molt bé. O sigui que això dels Amics de les Arts és un molt bon invent.

I després, el concert pròpiament dit, a càrrec de The King Gospel Choir, de Chicago, que presentaven l’espectacle “Merry Christmas and Civil Rights”, que vol ser un homenatge a Martin Luther King. I com van aconseguir fer vibrar la gent! Ja em perdonareu, però no vaig poder deixar de pensar que els promotors d’aquest laïcisme que pretén amagar tot vestigi de tradició cristiana, si se sortissin amb la seva, liquidarien tantes magnífiques coses! Perquè és clar, tota aquesta música, tant la de dissabte del Messies com aquesta d’ahir, és de total tradició cristiana, i té la màxima força i riquesa si s’escolta arrelant-la en aquesta tradició… Però vaja, no és cosa de fer-se ara mala sang. L’important és que tant jo com tot el públic que érem a l’Àtrium, vam disfrutar de ple.

Molt bon Nadal!

Comfort ye, comfort ye, my people…

Ahir vam complir la Mercè i jo dos dels rituals nadalencs de llarga tradició, i que poques vegades hem deixat de fer: anar a Vespres a les Tereses (o sigui, a les Carmelites de Mataró), i anar a sentir el Messies de Haendel. Normalment això ho fèiem en dos dies diferents: les Vespres el dissabte abans de Nadal, i el Messies al Palau de la Música un dels dies que el fessin. Però aquest any resulta que el Messies també el feien a Mataró aquest mateix dissabte, i ho hem ajuntat.

Això de les Vespres a les Tereses és una tradició que la Jobac de Mataró vam iniciar fa més de vint anys, i que es manté encara que ara siguem força més pocs que en aquells inicis. En tot cas, per a mi és un punt de referència. Aquest espai de pregària, unint-nos a la pregària de les monges, expressant el desig que el Senyor vingui a la vida de tots i la transformi, recordant tantes coses que necessiten ser transformades, i això en aquell ambient de pau… Com que el que resem i cantem es repeteix cada any, les paraules i les músiques s’interioritzen i esdevenen profundamet evocadores. I hi ha algunes frases que a mi se’m fan especialment significatives: “Augureu la pau a Jerusalem!”, del salm 121, que ara té un significat molt actual, que fa recordar el poble palestí a més del desig de la pau i la vida digna per al món semcer; “Espera el Senyor la meva ànima més que els sentinelles el matí. Que esperin el matí els sentinelles, Israel espera el Senyor”, del salm 129, que fa pensar en els pobres sentinelles fent guàrdia de nit a les muralles, i que aquí son tractats amb una certa ironia, però que d’aquesta manera fa sentir, i ara en aquest temps ben especialment, el desig que el Senyor ens vingui a empènyer perquè arreglem la cadena de disbarats en què tenim immers el món… A més de tantes frases que se m’han ficat dintre l’ànima, m’emociona especialment el “Veniu, Senyor Jesús” amb què responem a cada pregària, amb una música que sona molt bé, seguit del parenostre de Rimsky Korsakov amb la seva música també magnífica, i l’antífona del Magníficat i el Magníficat gregorià que em recorda la meva adsolescència al Seminari… I després, és clar, hi ha les monges i la seva vida tan inhabitual: el fet que aquestes dones manifestin públicament de manera tan visible i trencadora que la seva dedicació prioritària és Déu en si mateix, és tot un estímul. Aquesta mena de dedicació és una crida per a una quanta gent, no per a tothom. Però jo els ho agraeixo.

I després, el Messies. Molt bé, realment. M’ha agradat més que els anys que hem anat al Palau, perquè aquí tot quedava més proper. M’impressiona l’inici, el “Comfort ye, comfort ye, my people”, és a dir “Consoleu, consoleu el meu poble” d’Isaïes 40, que ell adreçava als exiliats de Babilònia per dir-los que podrien tornar a la seva terra, i que ara té un significat terriblement universal: la invitació de Déu a consolar el seu poble, vol dir tantes coses! Realment, el text del Messies és una joia, un encertadíssim enfilall de textos bíblics molt ben seleccionats. Un moment que m’enganxa molt és, és clar, el de l’anunci del naixement: “For unto us a child is born, unto us a son is given” (“Perquè ens ha nascut un infant, se’ns ha donat un fill”), d’Isaïes 9, amb l’explosió, després, dels seus títols, amb una música que entra molt fort dins l’ànima, una música, diria, d’efectes especials: “Wonderful, Counsellor, the Migthy God, the Everlasting Father, the Prince of Peace” (“Meravellós, Conseller, Déu Poderós, Pare per sempre, Príncep de pau”). Aquest text es llegeix cada any la nit de Nadal, i a mi sempre em ressona especialment aquest “se’ns ha donat un fill”, o sigui, que Jesús és un fill de tots, un fill de la humanitat. Evidentment que el profeta no pretenia dir això, però, llegit ara, sona així. I m’agrada.

Del Messies de Haendel em fa una especial gràcia la música que imita un batre d’ales quan parla dels àngels que anuncien la bona nova als pastors (també, efectes especials!). I és clar, com a tothom, m’agrada molt l’Al·leluia, que és una joia. Sobretot si un pensa de qui està palant el text: d’un home que va acabar penjat en una creu de la manera més desgraciada.

(I per acabar, una petita crítica a la interpretació mataronina: el Messies té tres parts, i a Mataró, per estalviar temps, van ajuntar la primera part amb la meitat de la segona, i després van fet la segona meitat de la segona part ajuntada amb la tercera, trencant el ritme del text i de la música. Al Palau de la Música ho fan millor: fan la primera part tal qual, i després ajunten la segona i la tercerra part.)

Bé, tot plegat, una immillorable preparació nadalenca. Moltes gràcies a les Tereses, i moltes gràcies als promotors i cantaires del Messies. Però la cosa no s’ha acabat aquí. Avui hem anat, a l’Àtrium de Viladecans, a un impressionant concert de Gospel. Demà miraré de parlar-ne. Bon Nadal!

En temps de desolació

El Partit Popular, amb el ministre Wert en pla punta de llança, és nefast i més que nefast. Tant amb el tema nacional com amb el tema social. Però no veig per enlloc que hi hagi cap resposta seriosa ni amb futur. I he entrat, no sé si definitivament, en situació de desolació política.

En el tema nacional, m’esparvera el que estan fent CiU i ERC. Tinc la sensació que viuen fora de la realitat, dins un núvol que s’han creat ells, i que acabarà estavellant-se i provocant encara més patiment i frustració, com si no en tinguéssim ja prou. Perquè, aquesta consulta que volen fer abans de dos anys, ¿per què servirà? No serà, certament una consulta amb valor per a l’estat espanyol, perquè es farà amb l’estat en contra. I si és així, ¿quina utilitat tindrà? A més, una consulta feta amb l’estat en contra comportarà, sens dubte, que els que hi votaran seran bàsicament els independentistes, i poc valor demostratiu tindrà. I el tan comentat aval europeu és pur somni. No, així no es va enlloc.

Però la cosa més greu és que al davant no hi ha cap alternativa seriosa. Jo continuo pensant que caldria treballar amb fermesa per la proposta federal, però el PSC està cada cop més esllanguit i amb el PSOE difícilment s’hi podrà comptar, almenys per ara. ¿I la Crida Federalista i d’Esquerres? Té tota la pinta que era només un rebrot electoral i ara ja s’ha fos.

Evidentment, jo continuaré reivindicant la llengua i la cultura catalanes i l’opció federalista, però des de la més absoluta sensació de desempar.

I llavors ve el tema social, més difús perquè hi ha més elements incontrolables i que em sento incapaç d’analitzar, però que és més tràgic encara que el tema nacional. Quanta fredor en els nostres governants (europeus, espanyols i catalans), quant de patiment en tantíssima gent, quanta por de cara al futur! Ens ho volen prendre tot, i ens volen convèncer que tant és el que fem, que ells pensen tirar endavant per aquest camí. I potser tenen raó, potser tenen a les mans els instruments que els permeten fer el que vulguin. Sí, és clar, continuarem dient que no hi ha dret, i manifestant-nos quan calgui. Però també amb sensació de desempar.

I em pregunto, com a cristià en ple temps d’Advent: ¿què hi té a veure amb tot això l’espera de la vinguda del Senyor que celebrem aquests dies? Quan aquests dies sento ressonar les profecies que parlen d’un món renovat, és com si estiguessin infinitament lluny. I això que aquestes profecies a mi sempre m’han sigut un magnífic estímul. Però aquest any em sembla que el que més em ressona és l’evangeli d’aquest diumenge que ve, quan la gent va a veure Joan Baptista per preguntar-li com s’han de preparar per la vinguda del Senyor. “¿Què hem de fer?”, pregunta la gent. I Joan contesta: “Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que faci el mateix”. Es deu tractar de continuar treballant, en el que es pugui, per un món més digne i igualitari. Ni que sigui enmig de la desolació.